Catalanistes federals i catalanistes confederals (1946)

D’Amadeu Hurtado (Vilanova i la Geltrú, 1875-Barcelona, 1950) a Quaderns d’estudis polítics, econòmics i socials (IX-1946) revista de l’exili. Advocat, editor, polític, Hurtado va influir a l’ombra en premsa i autoritats de Catalunya fins al 1936. La proclama del president Companys del 6 d’octubre del 1934 s’inspirava en la tesi confederal que Hurtado exposava en aquesta peça. Concorren aquest hivern en Amadeu Hurtado dos aniversaris: els 150 anys del naixement i els 75 de la mort.

[...] Segurament el lloc d’Espanya on el federalisme ha tingut sempre més partidaris és Catalunya, i si bé el catalanisme polític, en trobar com un estímul de la seva acció el fet de la realitat catalana i principalment la força metropolitana de Barcelona va contribuir més que tot a l’afebliment del vell partit federal pel seu dogmatisme teòric, és innegable que avui molts catalanistes tornen per diferents conceptes a dir-se federals. [...] Hi ha federals que ho són perquè creuen que el règim d’excepció de l’autonomia de Catalunya provoca el recel dels altres pobles espanyols i fa més difícil la bona entesa entre ells, la qual es produiria naturalment amb una federació en què tots els pobles per igual es reconeguessin mútuament unes mateixes llibertats. En canvi, hi ha altres federals que ho són per un motiu més radical que consisteix en creure que el règim del darrer Estatut d’autonomia [el de 1932] era deficient i restringit mentre que una federació concebuda a la seva manera eixamplaria considerablement les llibertats pròpies reduint a la mínima expressió les facultats del poder central. No hi ha dubte que els primers voldrien adaptar l’autonomia catalana a la capacitat dels diferents pobles espanyols i que els segons aspiren a una autonomia total per a Catalunya, qualsevulla que sigui la voluntat o la possibilitat dels altres. Les dues concepcions tenen el valor d’un pensament polític; però respecte de la segona no sembla necessari un gran esforç d’imaginació per a comprendre que un país tan poc propici al federalisme com Espanya es resisteixi a acceptar de cop i volta un sistema de federació que fins ara no té el seu equivalent al món. [...] En realitat, aquests federals nostres, més que d’una Federació, parlen d’una Confederació. No es tracta, com tothom sap, d’una simple diferència de nom, sinó d’una distinció fonamental d’origen en la formació de l’Estat federal. La Federació ve a ésser en resum la Constitució federativa d’un Estat que reconeix i fixa els límits de l’autonomia política de les unitats federades, mentre que la Confederació és el resultat d’un acord entre uns Estats independents que, per raons de conveniència comuna, es constitueixen lliurement en una unitat superior a la qual traspassen una part de les seves facultats de sobirania. Aplicat al cas d’Espanya, aquest segon sistema significa que els pobles hispànics cridats a formar les futures unitats federades, haurien de començar declarant-se independents per a pactar el règim comú de la Confederació i fixar els drets mínims que volguessin traspassar-li. [...] Quan els pobles no són més que uns noms geogràfics es poden formular fredament totes les solucions polítiques imaginables com a resultat lògic dels postulats d’una doctrina. Però quan s’ha d’operar sobre organismes vivents tan complexos com són en la realitat tots els pobles, costa de creure que impunement es pugui jugar amb els seus sentiments, com és el fer-los exigir d’un Estat unitari el reconeixement de la pròpia independència, no per a ésser independents, sinó amb el sol fi de renunciar a ésser-ho per a reconstituir la mateixa entitat estatal de la qual formaven part. [...]