Els catalans no tenim qui ens pensi

En poques setmanes han mort l’Espinàs i el Rubert de Ventós. Un escriptor que pensava, un pensador que escrivia. L’Espinàs tocava de peus a terra: era un senyor de seny i llibertat. El Rubert tocava la vida amb fruïció, l’acaronava: filosofava i fabulava arrencant de les coses petites. Eren dos immensos treballadors de la cultura, de l’escriptura. Tots dos vivien en i per les paraules. La llengua era el seu medi natural i creatiu. En aquest espai comú, hi ha encara una altra cosa que els agermanava: el gust per l’aforisme, per la paradoxa, per la frase rodona que als seus lectors ens feia mirar el món des d’angles insospitats. Era així com partien del detall per anar a la reflexió universal. L’un des de la literatura a peu de carrer, com una mena de periodisme entre antropològic i notarial. L’altre des de la filosofia dessacralitzada, convertida en una plastilina per jugar a entendre la condició humana. No renunciaven a la seva subjectivitat, no amagaven la pròpia individualitat ni la catalanitat. Al contrari: partien sempre del seu jo i el seu món, una Catalunya oberta al món, com a mesura de totes les coses. I gràcies a això, a la seva personalitat singular, van esdevenir referents. Els agradava anar a contrapel de l’adotzenament. Com deia Paul Celan, “jo soc més jo si tu ets més tu”. Espinàs i Rubert, tan diferents l’un de l’altre i alhora amb tants paral·lelismes. 

No he pogut evitar pensar en l’un i l’altre llegint l’assaig que Gustau Muñoz ha dedicat a Joan Fuster, Profeta de la raó (Editorial Afers). Fuster també feia servir el mètode espinasià i rubertià per pensar: molt a tocar de les coses, aforístic, lliure i valencià. A la manera de Montaigne, deia: “El que més m’atrau de l’assaig és la cautelosa modèstia implícita en el seu nom: assajar significa provar, intentar, sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentit”. Muñoz ens diu, per negació, tot el que Fuster era: antiutòpic, antielitista, antimetafísic, fins i tot antiideològic (un liberal a qui li interessava el marxisme; un vers lliure heterodox, vaja). En ell el joc de la llengua era pirotècnic i anava de bracet amb la passió per la raó humanista i il·lustrada. Feia literatura d’idees. Tenia el gust i la curiositat per l’erudició: història, economia, sociologia, filologia... Insaciable, tot li interessava. El seu ofici era pensar i escriure. Com l’Espinàs, va escriure molt, moltíssim. Com ell (i com Josep Pla, esclar), va modular i retratar el país (en el seu cas el País Valencià). Com Rubert, va pensar la política i la nació. Com tots dos, i en el seu cas en circumstàncies més difícils, va desconfiar del poder i va mantenir sempre el compromís moral, civil i intel·lectual amb la societat de la qual formava part. 

Avui dia aquesta mena de compromís cultural ja no es valora tant (tampoc el polític). Mireu, si no, què passa amb la revista L’Avenç, abocada a tancar per manca de suport ciutadà i institucional. Com pensarem històricament a partir d’ara? D’on sortiran i on escriuran els nous Fuster, Espinàs i Rubert? Hi ha infraestructures culturals que els propiciïn? Revistes? Instituts de pensament? Certament, ni Fuster ni Espinàs van sortir de l’acadèmia, cosa que no ens hauria de complaure. Rubert, sí. Fora bo que el món universitari pogués donar prou llibertat perquè personalitats així despleguin les ales. 

Per què hem estat capaços de crear grans centres de recerca en ciències (gràcies, Mas-Colell), on el talent hi és benvingut i potenciat, i no hem fet el mateix amb les lletres i les humanitats? La precarietat en aquest terreny segueix sent escandalosa, i ens debilita com a cultura, com a país. No podem fiar-ho tot a l’heroisme individual. Ni podem caure en el conformisme mediocre o el derrotisme. Qui ens pensarà? Qui ens assajarà? La setmana que ve miraré de veure quina és la situació actual i què en pensen els pensadors.