Catalunya i l'amnistia

Com és ben sabut, l'amnistia és una mesura política excepcional. S'hi sol recórrer quan es produeix un canvi en el règim polític o quan sembla convenient, per raons polítiques i de convivència, oblidar certs fets. En el cas actual el que intenta oblidar-se són les últimes seqüeles del Procés, que va afectar seriosament la convivència a Catalunya i la seva relació amb un estat del qual forma part fa més de cinc segles.

Aquell Procés, manifestació extrema d'un nacionalisme efervescent i intolerant, va ser alimentat per diversos anys de Diades multitudinàries i per la incompareixença política de Mariano Rajoy. Però hi va tenir el seu pes l'anticatalanisme que ha anat intoxicant el subconscient d'una part de la societat espanyola i que tants vots proporciona al Partit Popular en altres zones d'Espanya.

Jo vaig arribar a entendre, per raons òbvies, les reticències cap a Euskadi, sobretot en els anys de plom d'ETA, però el menyspreu a Catalunya, que era la nostra avantguarda cultural, la nostra avançada europea, mai no el vaig arribar a comprendre.

Potser pesa en el meu ànim el fet de ser un gallec molt perifèric, que a Barcelona vam fundar la Unió Militar Democràtica (UMD), i que en aquella ciutat vam tenir els nostres primers contactes polítics per enderrocar la dictadura.

Encara recordo amb nitidesa la nostra primera entrevista amb el flamant líder del PSOE, Felipe González (aleshores encara Isidoro), un autèntic encantador de serps, acabat d'elegir secretari general a Suresnes. Després de dibuixar en tecnicolor la futura Espanya socialista, ens va cridar l'atenció sobre el risc que corríem. "A mí pueden detenerme, pero se limitarán a mantenerme unas horas en un calabozo por la presión de la socialdemocracia alemana. A vosotros si os detienen os cortan los cojones. Si algún día triunfa la democracia en este país habrá que haceros un monumento".

Porto això últim a la memòria per la sorpresa que m'han produït les últimes declaracions d'un Felipe González que últimament ha anat abandonant el paper de gerro xinès. Que si l'amnistia no hi cap, a la Constitució, que si legalitza el Procés, i coses per l'estil, sempre aclamades per la dreta més casposa. No em sorprèn, en canvi, que Alfonso Guerra, amb qui vaig tenir aquells anys més d'una picabaralla, continuï fent gracietes d'una rància misogínia afortunadament obsoleta.

Però tornant a l'amnistia, he de dir que el primer contacte que hi vaig tenir va resultar un punt traumàtic. Quan tots esperàvem una amnistia general (1977), ens vam assabentar que, per pressions de la cúpula militar, als nou oficials condemnats per la nostra pertinença a la Unió Militar Democràtica (UMD) se'ns n'excloïa. La jerarquia militar d'aquells anys no va posar objeccions a l'amnistia dels membres d'ETA, fins i tot amb delictes de sang, però no tolerava que nosaltres, els militars demòcrates, els traïdors al franquisme, tornéssim a formar part de les forces armades.

A molts ens sorprèn la varietat de posicions, la majoria gairebé sense arguments, que ens trobem diàriament en contra de l'amnistia. Em va cridar especialment l'atenció el fet que Núñez Feijóo, en comptes d'exposar el seu programa de govern per intentar guanyar suports per a la seva investidura, convertís la seva oposició a l'amnistia en l'eix d'aquella campanya.

La recent posició de la Conferència Episcopal Espanyola al voltant de l'amnistia, clarament antievangèlica, és una mostra palpable dels canvis ocorreguts en aquest col·lectiu durant els últims 40 anys. Quina diferència amb aquella Església, la Conferència Episcopal de la qual va subscriure a les acaballes del franquisme, amb un sol vot en contra, una declaració a favor de la llibertat dels presos polítics i d'una amnistia general.

El Tribunal Constitucional té doctors per dictaminar si l'amnistia que aprovi finalment el Parlament espanyol s'ajusta o no a dret. Però tot aquest soroll mediàtic sobre si hi cap o no a la Constitució, si legalitza el Procés, o coses per l'estil, no fa res més que enfangar la política i, encara pitjor, enverinar la nostra relació amb Catalunya, cosa que afecta seriosament la nostra unitat nacional.

Independentment dels judicis que ens mereixin el Procés i els seus líders (personalment mai podré entendre com un líder que es consideri digne d'aquest nom pot eludir les seves responsabilitats de forma tan poc airosa, i deixar a l'estacada els seus companys d'aventura), no sembla una mala decisió aprovar una amnistia. Amnistia que hauria d'anar acompanyada d'una anàlisi meditada sobre altres demandes catalanes.

Soc dels que defensen per convicció personal i sentit de la història (no només pel fet de ser militar) la unitat d'Espanya, i també dels que creuen que la relació entre els seus pobles i les seves nacionalitats hauria de ser més profunda i flexible, per fer-la més duradora. La rigidesa només condueix a la ruptura. De fet, va ser la rigidesa de Rajoy, unida a l'obcecació de Puigdemont, la que ens va posar al caire d'una ruptura traumàtica. El que ha vingut després, indults inclosos, ha permès rebaixar la tensió, per la qual cosa sembla raonable seguir per aquest camí.

Catalunya necessita no només una amnistia, sinó molta comprensió i un Estatut digne, no “ribotat”, com va manifestar al seu dia Alfonso Guerra en una expressió catalanofòbica. Llavors van començar els problemes. Aquest país, i sobretot el Partit Popular, abanderat de l'anticatalanisme, haurien de reflexionar més seriosament, és a dir, amb sentit d'estat, sobre el problema català.