Catalunya i Argentina: la mateixa crisi alimentària?

Una setmana abans del viatge del president Aragonès, jo també era per la província de Buenos Aires, a l'Argentina. No crec que fes les mateixes visites ni tingués la mateixa agenda. El meu privilegi ha estat visitar les villas miseria, els barris populars, les quintas agràries on dones i homes migrants bolivians gestionen terres d'altres o la Colonia 20 de Abril Dario Santillán, un antic psiquiàtric ocupat per unes seixanta famílies bolivianes per, precisament, incidir en la necessària reforma agrària que els permeti l'accés a la terra, ara en mans de molt pocs i molt grans propietaris.

I el que he vist és que l'Argentina pateix una situació de crisi alimentària molt greu. Segons dades de l'Unicef, 8,8 milions de nens i nenes, el 66% del total, són pobres, i "viuen en famílies que no tenen prou ingressos per cobrir el cistell bàsic d'aliments i serveis". Deixant de banda les raons estructurals, com la tinença de terra o el deute extern, és molt difícil lluitar contra una inflació anual del 95%. Però, sobretot, el que he vist és la resposta de la societat civil davant d'aquesta situació, encapçalada per la Unión de Trabajadores de la Tierra. Només 12 anys després de la seva fundació, aquesta organització ha aplegat més de 30.000 famílies camperoles tant per defensar els seus drets com per comercialitzar de forma directa les seves produccions, i ha posat en marxa, fins ara, al voltant de 500 economats o punts de venda. Perquè la seva voluntat política és demostrar que, davant la crisi alimentària, són les classes populars del sector primari les que poden alimentar el país amb preus justos i alhora populars.

Això és sobirania alimentària. No és, com sentim moltes vegades, buscar exclusivament l'autosuficiència dins uns límits territorials concrets. És la construcció d’un sistema alimentari a partir de l’aliança entre el sector camperol que ha decidit dedicar la seva feina a produir un menjar sostenible i saludable per a les capes populars de la població, i els i les consumidores que han decidit que volen garantir el seu menjar amb la producció agroecològica i social del seu territori.

La situació catalana també és greu, la població en risc de pobresa ja és del 26% i l'IPC dels aliments no para d’augmentar (l'acumulat dels últims dotze mesos és del 14,5%). Cert, no és tan crítica com a l'Argentina, però en el camp agrari tenim una semblança que ens hauria de disparar les alarmes: tant ells com nosaltres ho hem apostat tot al monocultiu d'exportació –soja en el seu cas, porcs (alimentats de soja) en el nostre– per davant de subministrar aliments als mercats locals.

Des de les administracions catalanes, ¿estem impulsant la diversificació de la producció així com maneres de produir adaptades a realitats derivades de la crisi climàtica com les sequeres? Des de la societat civil, ¿estem construint alternatives que de veritat tinguin capacitat i escala per donar resposta a la crisi alimentària? I, finalment, ¿estem generant espais de confluència per trobar respostes comunitàries amb un veritable suport públic?