Catalunya, entre 'Barbie' i 'Oppenheimer'
Poques vegades el cinema ha parlat tant de Catalunya. Però, ei, no pas com si algú ens xiuxiuegés a l’orella "xsssssss" amb silenciador Bond 007. Un exèrcit de Rambos ens fot bronca perquè estem roncant el somni dels justos amb una metralladora "pstttttt" dolby surround 3HHDD. No pot ser casualitat nacional ni racional que ara s’estreni la pel·li Barbie. La nina no és una nina inflable i és humana carnal letal. I es veu que un dia, a Barbieland, el seu país de núvols de sucre en vena eterna i per tots els orificis, li entra la metafísica del topless existencial i decideix emprendre un viatge sense sucre al país de la realitat. L’hòstia sense glucosa és gran, però no avancem més hidrats de carboni.
Tampoc pot ser atzarós que, just ara, s’estreni la pel·li Oppenheimer. Sí, nois, el pare de la bomba atòmica. La història nuclear turmentada del senyor Bum-bum: J. Robert Oppenheimer, el físic teòric ianqui que munta la gran Festa Major planetària al final de la Segona Guerra Mundial amb aquells petards. Per què? Per què ara, eh? Què ens volen dir aquestes pel·lis? Perquè clarament van adreçades als catalans, a Catalunya. Ens volen dir a la cara que som Barbies que vivim al país de la piruleta-lliri-a-la-mà-ni-un-paper-a-terra-som-moralment-perfectes-no-violents-incandescents-estèticament-democràtics. Va, que al color rosa l’amor no s’hi posa, carallots, rucs, sòmines. Desperteu-vos, desperteu-vos, catalans, i emigreu de Barbieland a la bossa d’escombraries de la realitat que rebenta per felicitat. Això ens vol dir?
Va, esparpilleu-vos, traieu-vos la son de les orelles, que la terra promesa és un forat infinit, colossal, radioactiu, tòxic, metzinós. Catalunya ja ha fet bum-bum, i no és el so harmoniós del cor amorós apegalós de Barbie. Catalunya és ja filla d’una fissió nuclear. Som una familiar nuclear de neutrons, protons, isòtops, àcid clorhídric, lleixiu, sabó Lagarto i el que faci falta per fotre sempre i tradicionalment els grans pets atòmics com a país. Però realment aquestes són les pel·lis que ens interpel·len com a país? Les que ens volen comunicar alguna cosa des del més enllà immortal com una ouija low cost? No ho sé, jo. Voleu dir que no hem d’agafar l’escopeta?
La escopeta nacional, la pel·li de Luis García Berlanga. La recordeu? La cacera caníbal mesetaria dels zombis del franquisme zigzaguejant afamats a les portes de la transició-pansició espanyola. I l’empresari català Jaime-Jaume Canivell (José Sazatornil) pagant la festa dels walking dead per no endur-se res i ni sucar el melindro. Afluixant la bossa, els calçotets i tot perquè xuclin els morts, moribunds i els vius cuejant la cuca. I ell sense veure una pesseta per a la seva empresa de porters automàtics. Símbol destral, metàfora mossada, model clònic de l’escorxador real del diàleg impossible entre Espanya i Catalunya sempre en mode soroll xxxxssss. Sembla una comèdia, però és una tragèdia: la nostra. Aquest és el nostre gènere.
Tragèdia és comèdia més temps, diu Speedy González, el Correcamins, o les Tortugues Ninja. Entre Barbie, Oppenheimer i La escopeta nacional vivim. Aquí sí que ens trobem còmodes, cofois, valents, orgullosos, els catalans: a la ficció. A la ciència-ficció. A la ucronia, la distopia. És l'únic lloc on podem viure, i ser, lliures. I cridar sense por com el protagonista de la pel·li: un porc extraterrestre, vestit d’ou ferrat espasmòdic, cantant feliç com un tornavís borratxo d’anís, mentre el degollen a trenc d’alba en una matança en nom de l’univers per salvar-ho tot i a tothom: nyic-nyic, nyic-nyic...
