La Catalunya dels fets

Els resultats de les eleccions han donat per amortitzada la majoria independentista dels darrers temps. Després d’una dotzena d’anys de promeses i utopies incomplertes, la ciutadania ha optat de manera clara per la política que resol problemes i permet encarar el futur i no els relats grandiloqüents que, a escala real, signifiquen deixadesa, quan no endarreriment. L’independentisme és i continuarà essent, en les seves diverses formulacions, una força rellevant. Ens caldria que hi dominés l’esperit constructiu i no de revenja i que donés lloc a una majoria parlamentària transversal pilotada pels socialistes, que representen aquesta Catalunya dels fets que ara s’ha imposat. Hi ha qui té la temptació de seguir en el conflicte, tot esperant que operacions de saltimbanqui li donin el lideratge que les urnes, ni ara ni mai, li han proporcionat. Repetir eleccions no revertirà la tendència, més aviat la reforçarà. Alguns partits guanyarien temps, però a costa que fos més temps perdut per al país.

Al nou govern de Catalunya li correspondrà donar resposta a un seguit de temes crucials que, la darrera dècada, han estat obviats en nom de l'èpica, i probablement, quan s’afrontin, es veurà que les diferències entre els socialistes i els grups independentistes no són, ni de bon tros, ni tan grans ni insalvables. Són polítiques que haurien de ser de llarg recorregut i que en qualsevol país modern es consensuen justament perquè són apostes estratègiques. En primer lloc, cal reforçar el malmès sistema públic de salut. No només, però és especialment un tema d’inversió econòmica, d’incorporació de recursos humans, i de deixar de fer ullets i de promoure el sector privat. La deixadesa en un àmbit implica la promoció de l’altre. Ja som prou grans per entendre-ho. Més complex resulta abordar el tema del fracàs del sistema educatiu. Aquí el tema principal no són els diners, sinó el model educatiu, i fer aquest canvi costarà perquè els visionaris d’un model erroni persistiran i són presents arreu. Caldria tornar a ensenyar, reprendre l’aprenentatge, els continguts, deixar-se d’educació per projectes i altres metodologies terraplanistes, i afrontar seriosament el fracàs escolar, els seus aspectes socials i relacionats amb els trastorns de neuroaprenentatge, a banda de situar la formació professional de manera adequada en el sistema i reflexionar sobre el paper que ha de tenir la universitat.

Entomar la problemàtica profunda de l’habitatge implicaria buscar solucions a un dret incomplert i a allò que més limita el benestar i les expectatives de futur de la ciutadania del país. Es continuen fent polítiques econòmiques i urbanístiques que actuen de manera procíclica en l’escassetat i l’escalada de preus. No hi ha habitatge social o protegit, ni de compra ni de lloguer; aquesta és la realitat. La gentrificació i Airbnb fan la seva. Cal afrontar el dèficit d’infraestructures i posar-se d’acord en aquelles que resulten imprescindibles, sense demagògies: sistema aeroportuari, cinturons radials, trens de Rodalies, suficiència hídrica... I cal un instrument de finançament, una banca pública, que ho pugui fer possible. També resulta imprescindible pilotar, que ara no es fa, el futur productiu del país, establint prioritats i posant en pràctica les polítiques adients. Cal concretar el genèric "fomentar la reindustrialització”, quines apostes comporta i si realment es vol, o no, contenir i redefinir el paper del turisme, un sector que ara actua de punta de llança. Tota decisió en l’àmbit productiu caldria que assegurés més valor afegit i més productivitat; hauria de contribuir a revertir un procés d’augment de la desigualtat que ens ha portat a una societat fracturada i plena de gent exclosa. Sota el llindar de la pobresa ja hi ha el 25% de la ciutadania. En aquest context, es fa inevitable parlar de la gestió de la immigració. No fer-ho fa que només en parlin la demagògia i l’extrema dreta.

Si ens situem en la realitat, cal afrontar tant l’aprofundiment de l’autogovern com, sobretot, la millora del sistema de finançament. Això és possible consensuar-ho i seria bo que es fes, més enllà de fer d’arma política. En la mateixa línia, cal forçar un pacte fiscal a nivell estatal per tal d’evitar que les comunitats autònomes, impulsades pel Partit Popular, facin dúmping tributari, en perjudici del finançament dels serveis. I calen polítiques acordades per defensar un ús social de la llengua, que està clarament en retrocés. Hi ha dinàmiques globalitzadores i tecnològiques que el perjudiquen. Caldria deixar de polititzar el tema de mala manera i plantejar programes actius imaginatius que facin de contrapès a la dinàmica global. El problema de la política actual, i l’independentisme hi ha caigut de ple, és l’intent de polaritzar sempre, el fet de negar l’altre, de ser presoners del relat. Si parlem del país i de les seves necessitats, les coincidències són moltes més que no pas les disparitats. Es podria provar. Segur que no hi perdríem tant com hem perdut fins ara.