Catalunya: els immigrants sumen

L’any 2019 l'Idescat anticipava, com a previsió més plausible, que Catalunya arribaria als vuit milions d’habitants l’any 2030. Hi va arribar el novembre del 2023. La qual cosa, combinada amb el fet que la població catalana té una de les taxes de creixement vegetatiu més baixes del món, ens indica la causa: un inesperat flux migratori, molt per sobre de la mitjana europea. 

Un corrent tan fort té molta inèrcia. És lògic pensar que continuarà, ja que vivim en un espai europeu amb llibertat de moviment de població. Si som europeistes ho hem d’acceptar, encara que, com en el meu article anterior, podem reclamar una política migratòria europea ordenada. Nota: si Europa esdevingués una federació, la política d’immigració hauria de ser competència federal, com als EUA. Des de l'europeisme l’anomalia no és que Catalunya no tingui el control d’admissió d’immigrants, sinó que el tingui Espanya. 

Una arribada tan sobtada d’immigrants ha generat, com sabem bé, tensions de tota mena: d’habitatge, educatives, culturals. Són tensions que també poden alimentar la demagògia populista. Si els immigrants han de venir, és millor que ens preparem i que planifiquem el dimensionament dels serveis públics, inclòs l’habitatge, sobre el volum d’habitants que esperem per a demà i no sobre el que teníem ahir. 

Tres aspectes clau: 

Per què la nostra economia ha pogut absorbir tants immigrants? Doncs perquè és dinàmica i crea molts llocs de treball. En crea en uns sectors industrials i tecnològics d’alta productivitat i sous alts amb relació a la mitjana espanyola, encara que inferiors a la mitjana europea. En el seu creixement rau el nostre millor futur. Ara bé, majoritàriament en crea en els sectors de la construcció, agroalimentari, en turisme i cures, on els requisits de qualificacions són poc exigents i els sous són baixos amb relació a la mitjana espanyola. Com a conseqüència, la mitjana de productivitat i de renda la tenim estancada.

Podem canviar el model productiu? Com que aspirem a una economia d’alta productivitat amb bons sous, una conclusió habitual de tot l’anterior és que Catalunya té un mal model econòmic. S’argumenta que una proporció més gran de la nostra població hauria d’estar treballant en sectors d’alta productivitat. Ara bé, la formulació en aquests termes, quan no hi ha control sobre el volum de població, no és adequada. No es correspon amb una elecció real. Al meu entendre, el vector fonamental de la política econòmica catalana, pel que fa a l’estructura productiva, hauria de ser insistir, com ja estem fent, en propiciar el creixement dels sectors d’alta productivitat. Això demana subordinar la resta a aquest objectiu. Però no té una implicació lògica directa pel que fa al volum de població. Certament, les mitjanes de productivitat o renda costarà que augmentin, però les mitjanes amb població variable no volen dir exactament el mateix que si la població és fixa. És ben coneguda l'observació que si una persona lleugerament per sobre de la mitjana de renda de Mèxic emigra als EUA, on obté una feina amb un salari baix en termes americans, la mitjana de renda dels dos països baixa. Però tothom hi guanya. En particular l’emigrant mexicà millora respecte al seu referent, que és el seu sou abans d’emigrar. Nota: aquest ja no és el referent del seu fill. 

Els immigrants sumen? Una opinió força estesa és que els immigrants poc qualificats no sumen. El raonament és fiscal: la despesa social (educació, sanitat, pensions...) que comporten al llarg de la vida seria superior a la seva contribució en impostos. Podria discutir si l’educació dels fills s’ha de comptar o si la pensió que genera un immigrant a Catalunya s’ha de comptabilitzar en la seva integritat o només el 20%, ja que les pensions estan mutualitzades. Però el que vull assenyalar és que el càlcul fiscal és insuficient. Els costos i beneficis d’un projecte –admetre un immigrant– no són només els fiscals. Pensem en les cures. Si decidíssim que un immigrant cuidador de gent gran només pot ser admès si el seu sou acaba cobrint tota la despesa social que generarà, el més probable és que la contractació d’aquest immigrant no serà viable per a la majoria de la gent gran. L'immigrant potencial hi perd, però també hi perd, i molt, la persona gran que no rebrà les cures. Aquest benefici –vegeu l’article de Maria Àngels Viladot a l'ARA del passat 6 de gener– no es pot deixar de banda. 

Tampoc hem de menystenir una altra suma: com més pes en població, més pes en política espanyola.