Catalunya i els microxips
Resum del problema: la Unió Europea aposta per la digitalització de l’economia. La digitalització requereix microxips. El 90% dels microxips es produeixen fora de la Unió Europea. Aquesta dependència fa l’economia de la UE vulnerable.
Ja va ser evident amb l’arrencada postpandèmia i ara està passant amb la invasió Russa a Ucraïna, amb l’afegit d’una sequera a Taiwan, un dels principals proveïdors mundials, que té les fàbriques a mig gas per restriccions en l’ús d’aigua. Com que qui no es consola és perquè no vol, també podem posar sobre la taula que la Xina, tot i ser productora, és dependent, per als seus mòbils, dels microxips que es fabriquen als Estats Units. I els Estats Units, per la seva banda, depenen de Taiwan i Corea del Sud per als microxips dels seus cotxes. David Ricardo, el pare de les teories del comerç internacional, que va demostrar que l’especialització productora a nivell mundial beneficiava tots els països, fa figa en aquesta nova era geològica de l’antropocè.
Un bon pessic dels fons Next Generation pretén alleujar aquesta dependència, com mostra el darrer PERTE anunciat per Pedro Sánchez. Recordem que els PERTE són els grans projectes estratègics per a la recuperació econòmica, i que tenen una dotació molt generosa. ¿Com està situada Catalunya en la captació dels 11.000 milions d’euros? Una mica millor que altres comunitats autònomes, però aquest no deixa de ser un PERTE incòmode. Una dissecció del que es requereix per produir microxips dona el següent: el capital natural (matèries primeres), el capital immobilitzat (fàbriques) i el capital intel·lectual (recerca i disseny).
De capital natural per fabricar microxips, no en tenim ni en tindrem.
L’immobilitzat requereix maquinària hiperespecialitzada a ple rendiment perquè sigui viable. Per tant, és imprescindible una bona gestió empresarial, amb contractes ben lligats amb proveïdors i clients per no aturar màquines. Ara bé, ja hem vist que de microxips n’hi ha de diferents tipus i mides. Si es fabriquen els mateixos que ja són al mercat, cal vetllar per una estructura de preus i costos competitius –per algun motiu la fàbrica de microxips que hi havia a Madrid es va deslocalitzar fa 30 anys.
El capital intel·lectual consisteix en ser capaç de dissenyar microxips de darrera generació, amb densitats i nivells d’integració cada cop més alts. Ara mateix, tenim una bona llavor al Barcelona Supercomputing Center, però que no està a l’avantguarda d’aquest camp i necessitaria una forta inversió en recerca, contractació de talent internacional i nacional, i cert temps de maduració fins a situar-se en les primeres posicions.
Prioritzar el capital intel·lectual és una aposta a llarg termini que donarà fruits si hi ha polítiques per evitar la fuga de cervells, mentre que el capital immobilitzat és una aposta a mitjà termini que requereix una gran inversió. Amb tots dos faríem un ple. En tot cas, requerirem molts més enginyers i enginyeres, tal com apunten articles publicats recentment a l'ARA per Andreu Mas-Colell i per Daniel Crespo, rector de la UPC. I això serà així amb aquest PERTE o sense.
