Catalunya no dual
Aterro a Catalunya després de més d’una dècada als Estats Units, un país gegantí atrapat en la lògica d'un bipartidisme polític entre progressistes i conservadors imperible i irreconciliable. L’enèsim intent de trencar aquesta dualitat no sembla que pugui canviar aquesta tossuda realitat. Es tracta d'un projecte del milionari Andrew Yang, que pretén fundar un partit, el Forward Party, que permeti a republicans i demòcrates sumar-se a un projecte alternatiu que interrompi l’endèmica alternança entre els dos grans partits, que veuen en la rivalitat la garantia de governar en el futur. El bipartidisme institucional és tan sòlid com ho és la polarització social, que s’expressa en el contrast entre dues formes de vida: les ciutats vs. el món rural, i les costes —si exceptuem els estats confederats que van de Virgínia fins a Florida— vs. l’Amèrica vasta i inacabable que travessa un país-continent.
Catalunya, un país petit, gaudeix d’una realitat social molt diferent de l'americana: és diversa, matisada, impura, interseccional. Però quan hi aterro percebo l’intent de fer de Catalunya una moneda de dues cares, tot i que, com a Amèrica, la realitat material s’acaba imposant. No així a la Catalunya virtual, màgica, tuitaire, que redueix les diverses capes del teixit social a enfrontaments que només interessen als mateixos creadors del discurs a la xarxa —un món que s’alimenta a si mateix a base d’autoreferencialitat i, per tant, de silencis excloents–. Entre les últimes estratègies de l’era 3.0 d’aquesta Catalunya abstreta hi ha l’apropiació de les utopies de democràcia directa que, a tombants del segle passat, ens va prometre l’arribada de l’onada antiglobalització i l’ús d’internet com a espai per a un demos més empoderat.
Uns 3.600 vots en una consulta a la xarxa —d’un total de 6.465 convocats— decideixen el futur d’una comunitat de més de 5 milions i mig de catalans, trencant un govern de coalició i liquidant un procés col·lectiu de clar valor polític. És una mirada legítima sobre el futur d’una nació que vol ser estat, però renegar del deure cívic que és l’exercici de la governança per seguir esprement l’antagonisme al nou projecte de pal de paller sociovergent de l’Esquerra de Junqueras no ofereix cap horitzó de futur. Quina és la legitimitat davant un poble tan ric en matisos d’una escissió (Junts) d’un partit polític (PDECat), que és la refundació d’un partit fundat en el període d’obertura a la democràcia (Convergència) que, al seu torn, havia anat de bracet d’un altre partit durant més de trenta anys (Unió)?
No és un encegament involuntari; és una estratègia conscient d’antipolítica —silenciar-ho tot creant molt soroll— construïda en la globlosfera dels tuits i de les noves trinxeres de Catalunya —les portades de diari i les tertúlies de ràdio–. Reprodueixen binàriament aquell imaginari cultural del segle XIX de les dues ànimes catalanes que Àngel Carmona, en un llibre preciós (Dues Catalunyes. Jocsfloralescos i xarons, reedició del 2010), definia com la Catalunya dels romàntics i la dels homes de barri; el nacionalisme i l’altre catalanisme; els floralescos i els xarons. La veu de Carmona, fill de pare castellà i mare catalana, té una estranya i bonica voluntat de fusionar, de síntesi. De fet, si mirem el Parlament de Catalunya, sorprèn que en tan poc espai físic hi convisquin tantes expressions polítiques. L’espai per a la diferència, si el comparem amb Parlaments com l’espanyol o d’altres regions d’Espanya, és un indiscutible valor democràtic del nostre petit país.
La pulsió antagonista actual a Catalunya —que té la seva base en les teories de l’hegemonia populista postmarxista de Laclau i Mouffe— no és pas nova en la tradició del catalanisme, però sempre ha fracassat. El PSC, obcecat en exercir una oposició ferotge a la Convergència pujolista —que, en canvi, va entendre la necessitat d’anar de bracet d’altres, de liberals a democratacristians—, es va passar dues dècades a l’oposició fins a obrir-se a la societat civil (Ciutadans pel Canvi). ERC no ha sigut central fins que ha entès que la E era tan important com la R per a liderar una C àmplia, metropolitana i fins i tot urbana. Convergència no va aconseguir governar Barcelona fins que hi posà un socialdemòcrata heterodox. El Partit Popular de Catalunya s’entesta en reproduir els discursos antagonistes d’Espanya a Catalunya, fet que els condemna a la marginalitat quasi absoluta.
Les dinàmiques polítiques a Catalunya de l’última dècada han fet el joc a la lògica de l’antagonisme que tan bé funciona a Espanya, sociològicament bipartidista i ideològicament poc diversa. De fet, el moviment 15-M i el procés independentista han sigut els dos grans fenòmens destituents del quasi mig segle de democràcia a l’estat espanyol. Però la realitat social de Catalunya d’una forma o altra s’imposa a aquestes reduccions fútils que neguen el principal baluard de la identitat catalana: l’obertura històrica al mar, als nous mons i a la mescla. Negar aquesta impuresa condueix a reproduir a casa nostra formes polítiques excloents mentre es denuncia en veu alta l’ultranacionalisme espanyol i es fa la viu-viu amb formes supremacistes com el trumpisme, el Brexit o recentment el gir neofeixista a Itàlia.
Després d’una dècada mirant-lo des de la distància, no em costa reconèixer aquest petit país nostre, però sí el rugit populista excloent d’un moviment històricament popular i integrador com el catalanisme.
