Catalunya i el problema dins de l’islam
Des del segle XVIII, l’islam no ha sabut respondre al desafiament d’Occident. O s’ha refugiat en una regressió obscurantista o ha fet seguidisme occidental amb nacionalismes o amb una caricatura de la modernitat a força de tecnologia i culte al diner, com les elits de les monarquies del Golf. Així ho explica l’expert Jaume Flaquer. El reformisme dins l’islam, que existeix, no se’n surt.
Flaquer també reflexiona que el principal problema de l’islam és el mateix que va contribuir a la seva esplendor a l’Edat Mitjana: la llei islàmica. Si aleshores li va proporcionar estabilitat per al seu desenvolupament econòmic, social i cultural, superant l’arbitrarietat de les autocràcies medievals -el califa, el rei o el sultà hi estaven sotmesos-, i li va permetre crear un imperi gràcies a la seva capacitat d’innovació i d’incorporació del millor dels mons bizantí i persa, ara és al contrari. La xaria (llei islàmica), i sobretot els codis jurídics que la fixen (fiqh), són un tancament: passen al davant de les lleis civils i les condicionen a l'hora de regular la vida dels ciutadans de molts països. Històricament, el musulmà considerava que la seva religió era menys legalista que la jueva i menys laxa que la cristiana, les altres dues creences monoteistes amb les quals comparteix un Déu únic. Això ja no és així.
El fonamentalisme té força propagandística, sovint finançat pel que Dolors Bramon defineix com a Petroislam. El salafisme (salaf significa ancestre) és un suposat retorn als orígens. En termes socials i polítics, neix com una reacció al sotmetiment dels països islàmics a Occident. El corrent reformista (islah) també va sorgir, sobretot a Egipte al segle XIX, en resposta a a l'endarreriment en els terrenys de la ciència i la raó davant d’Occident: defensa una obertura de la interpretació jurídica de la xaria, aspira a veure la religió des de l’òptica dels drets humans i té un corrent feminista (i en alguns casos defensa l’homosexualitat).
Partint de la manca de dades fiables, es pot situar el percentatge de població musulmana a Catalunya entre el 5% i el 8%, al voltant de les 500.000 persones. Entre elles, el salafisme estaria entorn del 10%. I encara dins el salafisme, el jihadisme (que defensa la via política i la violència) és clarament minoritari. Això no vol dir que no hi hagi perill, com vam experimentar tràgicament el 17 d’agost del 2017. Fa poc s’han expulsat dos imams, un de Figueres i un de la Jonquera. Hi ha persones, sobretot dones, que pateixen l’opressió dins d’aquesta religió: per exemple, Hanna Serrokh, que va fugir de la seva ciutat, Figueres, als 14 anys per evitar un matrimoni forçat. Ara, amb 50 anys, ho ha pogut explicar en un llibre. Casos com el seu continuen passant.
L’islam no està creixent més a Catalunya del que ho fan altres religions minoritàries. Entre les deu nacionalitats més presents, només dues, la marroquina i la pakistanesa, corresponen a països on l’islam és majoritari. Segons dades del 2020, l’evangelisme és aquí el segon credo amb més centres (el primer, esclar, és el catolicisme): en té 778. Les esglésies evangèliques han crescut un 131% des del 2004 (n’hi havia 341). Pel que fa a les mesquites, n’hi ha 284, amb un creixement del 104% (139 el 2004). Els evangèlics són menys visibles i estan menys concentrats geogràficament. De llocs de culte dels testimonis de Jehovà n’hi ha 115, de budistes 68 i d’ortodoxos 57.
L’islam no té un cap visible i té dos corrents enfrontats, el majoritari sunnita (més del 85%) i el minoritari xiïta, establert sobretot a l’Iran, l'Iraq i el Líban (Hezbollah). També hi ha el sufisme, una mena d’espiritualitat esotèrica. El xiisme té una estructura clerical. Els sunnites, en canvi, no tenen clergues, sinó imams civils que exerceixen el càrrec com una feina, contractats per la comunitat. Per evitar el perill de la radicalització en mesquites privades, en països com el Marroc són públiques i els imams els paga el ministeri d’Afers Religiosos.
L’islam continua sent un gran desconegut. És fàcil distorsionar-lo i simplificar-ne la realitat, com fan Vox i Aliança.
