Catalunya i el Procés, des de la distància

Catalunya i el Procés han perdut interès global. Per això és tan benvingut un llibre estranger que des de l’objectivitat de la distància recupera centralitat temàtica. Em refereixo al del catedràtic emèrit de ciència política de la York University de Toronto, Kenneth McRoberts, titulat Catalonia: the struggle over independence [Catalunya: la lluita per la independència], publicat enguany per una de les més prestigioses editorials acadèmiques del món: Oxford University Press.

McRoberts repassa la història –la llarga durada–, amb les seves recurrències en el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Repassa molt més detalladament la història des de la mort de Franco fins a l’any 2021. En aquesta moviola històrica ens convida a revisitar els moments crucials del passat recent sempre vistos des de la perspectiva de buscar els orígens dels problemes actuals. Així es fixa en els debats de la Constitució i del primer Estatut, i segueix com aquelles discussions han ressonat en tots els conflictes posteriors. Para especial atenció als esforços del gran projecte de Jordi Pujol de construir una nació sense disposar dels poders d’un estat. Explica amb detall les diverses polítiques essencials per a la construcció nacional, els consensos de què van disposar i les reaccions dins i fora de Catalunya. Per a un politòleg, una construcció nacional sense estat era i és prou miraculosa, i sens dubte no s’ha fet prou justícia a l’ambició que va representar i als resultats que va assolir.

Potser el punt més interessant de la rememoració històrica és la centralitat que dona a Espanya al retorn de les essències del franquisme –el nacionalisme espanyol conservador– de la mà del Partit Popular i de José María Aznar i a com el seu objectiu no era cap altre que la lluita contra els nacionalismes “perifèrics”, molt especialment el català. Aquest objectiu, extremadament popular (rendible electoralment) a Espanya, ha vertebrat tota l’acció del PP en els governs Aznar i Rajoy i en els seus anys d’oposició a Rodríguez Zapatero. De fet, McRoberts veu la majoria absoluta d’Aznar de l’any 2000 com el gran punt d’inflexió de la relació Catalunya-Espanya des de la Transició. La lluita per un segon Estatut, les renúncies acceptades per la part catalana per assolir la seva aprovació i la destrucció de l’Estatut al Tribunal Constitucional són un altre episodi central de la Catalunya contemporània.

La lluita pel pacte fiscal i les raons del xoc entre Mas i Rajoy el setembre del 2012 són un altre punt central del fil històric, així com els diferents factors explicatius del canvi de l’opinió pública catalana cap a l’independentisme. Els anys que porten fins a l’1 d’octubre del 2017 i la DUI, així com la repressió posterior fins a l’actualitat prou recent –el president Aragonès i la taula de diàleg– són radiografiats amb el mateix esperit, analític i rigorós però empàtic.

Per als qui hem viscut aquesta història com a biografia, l’autor no oblida res important. Ho resumeix tot molt bé. Cada frase és valuosa: molt ben pensada i calibrada. Capta tots els matisos, fruit d’intel·ligència i expertesa però també de centenars d’entrevistes en profunditat amb actors i testimonis del que passava. No diu res que no se sàpiga. Però ho diu tot com no s’havia dit fins ara i ho selecciona i lliga a la perfecció. Ho posa en el seu context. Valora sempre allò que no sempre s’ha ponderat des del costat català: la correlació de forces i la comprensió dels arguments dels dos costats en conflicte. Fixa l’atenció en els moments crucials, quan es van prendre decisions que han resultat decisives. Fuig de tota simplificació i de tot prejudici. Busca situar l’experiència del Procés en contextos més amplis, d’estats plurinacionals, de lluites per la independència, de compromisos estables i inestables, de pressions internes i externes.

Tot plegat fa que el llibre, que no deixa de ser d’un politòleg acadèmic sofisticat, es llegeixi d’una revolada, com si fos una novel·la històrica quan és Història –en majúscula–. L’empatia amb Catalunya –ja apuntada en una primera versió de fa més de vint anys que tractava Catalunya com un cas de construcció nacional sense estat– fa el llibre seductor per al públic català. Però l’aproximació acadèmica i des de la distància li permet furgar educadament en les febleses polítiques de cada part i treure’n lliçons que poden ser antipàtiques però que estan ben dites i explicades. Això el fa de lectura obligada per a tot ciutadà interessat en el Procés.

Quina seria la lliçó del llibre? Se’n poden obtenir moltes. Jo em quedaria amb el fet que la tensió entre el nacionalisme resistencial català i el nacionalisme agressiu espanyol durarà molts anys, probablement moltes generacions, i que el benestar dels catalans depèn de la seva capacitat de seguir mantenint el pols en tots els ordres de la vida personal i col·lectiva.