Catalunya: terra de diàleg?

Catalunya és una pàtria interessant. Molts catalans es consideren a ells mateixos veritables europeus, a diferència dels espanyols, dels quals sorprenentment pensen que no ho serien tant. Avantpassats ibers, romans, visigots i francs haurien establert una diferència de tarannà sobretot pel que fa a l’economia, i també pel que fa a la tolerància a les idees alienes. Catalunya seria un lloc on cap tothom, i Espanya, en canvi, un país de persones amb “cerebros cojonudos”, que deia Unamuno, o un indret on “de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”, com va dir Antonio Machado. Tant el cervell gonàdic com la imatge dels braus envestint defineixen el que molts catalans pensen dels espanyols. Cada cop que senten “Espanya” visualitzen porres, tancs que entren per la Diagonal i uniformats que els diuen que “hablen en cristiano”.

Quan es parla de reconciliació entre Catalunya i Espanya pagaria la pena que algú des de l’altra banda de l’Ebre pensés que la imatge –que és un prejudici– és aquesta, i que a més té referents històrics, fins i tot de ben recents. No es tracta d’entrar en la dinàmica perversa dels perdons oficials, que fan poc servei, però sí de ser ben conscients d’on som quan s’enceten diàlegs institucionals per resoldre conflictes polítics. Per cert, cal no oblidar tampoc la catalanofòbia –un altre prejudici– que impera encara en massa espanyols. Són difícils les reconciliacions quan ambdós col·lectius es miren amb recel.

També caldria, però, conèixer la realitat pròpia. Acabo de viure un intent de difamació l’origen últim del qual, sinistre i ridícul, ja explicaré més endavant. Tot va començar amb unes declaracions meves a Versió RAC1 sobre la detenció a Itàlia de Carles Puigdemont, tot fent un comentari estrictament jurídic sobre les seves expectatives, entre les quals hi havia –hi ha–, òbviament, que fos entregat als jutges espanyols. També vaig plantejar al final de l’entrevista, el mateix dia de la detenció –quan potser ningú més ho havia dit encara–, la possibilitat que Itàlia suspengués el procediment a l'espera del que diguessin els tribunals de la Unió Europea, que és el que finalment va passar. L’origen del problema va ser un tuit del programa, lapidari com són els titulars, que atribuïa involuntàriament una contundència a la possibilitat que Puigdemont fos entregat que jo no vaig expressar mai.

Tot intent d’aclariment va ser inútil. La majoria dels que s’esfereeixen només de sentir la possibilitat que l’expresident sigui detingut –també em preocupa a mi, per cert–, atiats per algunes persones de l’entorn de Puigdemont, van començar una campanya de difamació tuitaire repetint desenes de vegades que jo m’havia equivocat, amb insults fastigosos, denigracions i altre material que embruta de vegades la xarxa social. La insistència va ser tan intensa que vaig tornar a sentir l’entrevista un parell de cops per confirmar les meves paraules. I tot i que la majoria es va adonar de l’engany evident, els més radicals, com de costum, s'hi van refermar obsessivament. Va haver-hi fins i tot una minoria molt petita que sí que va tenir la paciència de tornar a sentir l’entrevista, però malgrat l’evidència va confirmar la seva opinió inicial. En psicologia en diuen “biaix de confirmació”, i és molt freqüent. No ho diré en llenguatge unamunià.

Els catalans ens preguntem en moments de realisme per què en els darrers sis segles, almenys, no n'hem encertat ni una políticament parlant. Hi havia pensat sovint abans d’aquest episodi, observant la facilitat amb què a Catalunya es parla de traïdors i botiflers, confonent prou vegades l’adversari. Hi ha grans catalanistes i mers simpatitzants que s’han fet radicalment espanyolistes per aquest motiu. No diré noms, però n’hi ha un bon grapat. M’he passat quatre anys criticant l’actuació de la Fiscalia i del Tribunal Suprem, denunciant tot el que va passar abans i després de la sentència. Malgrat tot, de sobte, per a alguns tot es va esvair. Però per què m’hauria d’estranyar si darrerament aquests mateixos han dit “botiflers” a persones que s’han passat gairebé quatre anys a la presó per defensar ni més ni menys que la independència de Catalunya...

Els objectius polítics no s’assoleixen mai buscant enemics de manera paranoica, ni cercant i expulsant “impurs”. Tampoc es construeixen repúbliques dient “Molt Honorable President” a qui ja no ho és, i fins i tot a qui ho és, perquè en les repúbliques tots som “ciutadans”. Tots iguals. No hi ha títols nobiliaris ni res que se li assembli.

No s’enganyin. També a Catalunya, de vegades, sembla haver-hi braus que envesteixen.