Catalunya i Veneçuela
Hola. Hola, hola!!! A Catalunya li passa com a Veneçuela: ningú li fa cas. El món és guerxo i no ens mira. Catalunya-Veneçuela pobles agermanats per l'oftalmologia. Mirem aquí, allà. Ningú les veu venir. I a rebre bastó. A veure, heu perforat les venes?
Abans Veneçuela (exilis s. XX) era plena (brutal!) de catalans, i ara Catalunya (exilis s. XXI) és plena de veneçolans. Es diu transfusió de sang i de fang. Empantanegats, tanmateix. Però qui ens treu de la merda? Va ser un català que va agafar la pala veneçolana. Ho explica quan torna a Catalunya el 1956: “En aquell temps, Veneçuela feia feredat, de rica que era. Els diners entraven a cabassos i el país no sabia què fer de tant d’or que acumulava. El Fons Monetari Internacional volia que Veneçuela passés a la plena convertibilitat, però el govern s’hi resistia i seguia aferrat al règim dels canvis diferencials: teníem el dòlar del petroli, el dòlar del cafè, el del cacau”. I ell fa el miracle: Joan Sardà Dexeus. L’economista que torna a casa per fer un altre miracle.
Aterra de Caracas i és una star mundial. En poc temps capgira la Veneçuela de blanc i negre. Els experts internacionals aplaudeixen. El prestigi de Sardà arriba a Washington (Fons Monetari Internacional i Banc Mundial). El seu nom es reconeix. ¿Es podria fer el miracle a un altre país encaputxat com Espanya? Sí, ell és l’ideòleg. Li diuen Plan Nacional de Estabilización. Traduït: diners a la butxaca de l’españolito per poder fer coses. És la bomba, l’assassinat de Franco i el franquisme.
La butxaca va ser la manera d’autodesactivar parcialment una dictadura que era un artefacte que podia saltar pels aires només pels diners absents. Cable groc, roig, verd… Els estereotips fets mercaderia arriben: biquinis, Marlboro, Johnnie Walker… Uf! Les neurones van boges, com les caixes registradores. Si portem rosses nòrdiques mostrant carnassa a gastar-se les virolles a la Costa Brava vol dir que tot això és real i possible. Xoc i bum. També per la xiqueta de la Costa Brava, el cambrer, l’empresari, el colibrí… Vivim per la carn i de la carn. La hipnosi de l’economia. Es passa de l’autarquia del “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”, al bufet lliure paradís colors-olors-sabors. A la rerebotiga: Sardà.
Despatxant de cara el públic el superministre d’aquest supermercat econòmic, també català: Laureà López Rodó. Amagat, Sardà, és un superhàmster dins de la roda. L’acusaven de “catalanista” i “republicano”. Tenien raó. El 1933 escrivia llibres com Els problemas de la banca catalana. Dissenyant una economia pròpia. És el Sardà de fe en la Catalunya republicana. Tot se’n va a l'infern… I el miracle es produeix en un règim tan ateu com el franquista. Sempre els catalans salvem els altres i no ens sabem-podem salvar a nosaltres mateixos.
Ho recordava anys més tard López Rodó: "Franco sempre va voler que hi hagués catalans als seus governs..." Una constant d’ell era dir: "És millor que els catalans vinguin a Madrid". A fer miracles. Però el miracle tenia una explicació clara. Ho escriu Sardà el 1974: “Catalunya ha subvencionat el desenvolupament d’altres regions espanyoles en una quantia que ha començat a pesar sobre el desenvolupament industrial català”. Aquest és el miracle real. No aquell que mai arriba: Catalunya, com Veneçuela, sempre és el futur, el futur, el futur…
