La catàstrofe i la revolució dels bàrbars

El que hem vist i estem veient al País Valencià arran de la catàstrofe té un nom, que s’escriu amb unes majúscules rotundes: incompetència. A més, hem assistit estupefactes també tota a classe d'ocultacions, mentides, desmentiments, contradiccions, rectificacions, falses excuses, etcètera. En conjunt, un espectacle grotesc, pornogràfic, atès que estem parlant d’una gran tragèdia, amb moltes vides perdudes i malmeses, que segur que hauria estat menor si els responsables haguessin actuat una mica millor abans, durant i després. 

Quan s’esdevenen successos com aquest sempre hi ha conseqüències polítiques. Conseqüències polítiques importants. De fet, l’estira-i-arronsa per provar d’esquivar les responsabilitats es va començar a produir passades tan sols unes hores del daltabaix. Aquesta batalla política no sols continuarà sinó que s’intensificarà, encara més en el context polític espanyol actual, caracteritzat per l’agressivitat i una estesa manca d’escrúpols. Però no és de la crua lluita per salvar el propi coll del que els volia parlar. Ni del futur de Carlos Mazón o de les ziga-zagues d’Alberto Núñez Feijóo per, d’una banda, provar d’involucrar Pedro Sánchez i, de l’altra, desentendre’s del president valencià. O de l’actitud distant adoptada pel cap del govern espanyol. 

Més enllà d’aquesta lluita, del pur braceig desesperat, la catàstrofe reforçarà algunes de les nostres creences i alhora n’erosionarà, en posarà en crisi, unes altres. En aquesta confrontació més de fons hi participen els polítics i els partits, certament, però també els mitjans de comunicació i les xarxes socials, on el predomini del nacionalpopulisme d’extrema dreta –amb les seves mentides i la seva temeritat forassenyada– és realment aclaparador. La discussió sobre el desastre causat per la gota freda o DANA cal emmarcar-la en la guerra cultural en marxa al nostre país i també a escala planetària. En la guerra per l’hegemonia, dit en termes gramscians. Acabem de viure com als Estats Units el trumpisme, el populisme d’extrema dreta, allà amb un fort tint llibertari, s’imposava amb rotunditat. A Europa la tradició filosòfica i moral hereva de la Il·lustració també va perdent cada cop més i més terreny davant dels nous bàrbars.

En el cas valencià són molts els que treballen incansables, emprant tones de mentides, per manipular la consciència d’homes i dones. Els moments de gran emotivitat són els millors per escampar fake news. Una de les creences de fons que hi volen instal·lar diu que la democràcia liberal és un aparell fallit. Són continus els missatges contra qui mana, contra els polítics, contra les elits, contra el que en diríem el sistema. Contra les institucions polítiques democràtiques. L’afany no és, i aquest punt és clau, la reforma, la millora de les coses que no funcionen en la nostra governança, que són moltes. No. El que es promou és el canvi radical, el capgirament, una revolució antiliberal en favor d’un comandament rotund i directe, més autoritari. O autoritari del tot. El resum ve a ser –com s’està demostrant un cop més, segons ells– que el model de democràcia occidental ha esdevingut nociu per als interessos de la gent, del poble. Que és un niu d’inútils i corruptes, buròcrates mandrosos massa ben alimentats. A ningú li ha d’estranyar, en aquest context, els elogis ditiràmbics de l’extrema dreta al rei Felip VI en contraposició a Pedro Sánchez, el president del govern, el polític, que “va fugir com covard”.   

Molt vinculada a aquesta idea n’hi ha una altra. La segona suposada veritat que aviva l’extrema dreta, als mitjans i sobretot a les xarxes, és que un poder central i centralitzat és sempre millor, més àgil, més eficaç, que qualsevol govern territorial o distribuït. Aquest missatge no és tan universal com el primer, que es pregona arreu del món, sinó més vinculat al context espanyol, on una bona part de la dreta continua sent reticent o directament enemiga del model autonòmic, i no cal dir de la plurinacionalitat. Han estat moltes les veus que, d’una manera o altra, han donat a entendre que l’arrel de la tragèdia de la DANA cal buscar-la en fet que la reacció depengués de l’autonomia, més enllà de com hagués actuat, per exemple, Mazón. Rere els elogis a la tasca de l’exèrcit hi ha en part això, i Feijóo dona aquesta idea per demostrada, per evident, quan, pretenent centrifugar les responsabilitats, exigeix a Sánchez que assumeixi el comandament de la situació.