Catàstrofes, etc.
L’erupció del volcà canari ha servit, aquests últims dies, per posar-nos davant un mirall per a les nostres pors, frustracions i estupideses. Més enllà dels que confonen les illes Canàries amb les Balears –tot i haver estat a les dues bandes–, la qual cosa, de cara a l’exterior, sembla que posa demencialment en perill l’arribada de turistes a ambdues bandes, hi ha tots aquells que han volgut veure un avís planetari, una resposta en forma de lava destructora al daltabaix ecològic que estaria patint el nostre pobre planeta.
Com que contaminem molt, la Terra es queixa, i ho fa amb erupcions volcàniques, com una ferida que emanàs pus. Que ens sentim culpables pel nostre grau de consum i pel nivell de residus que generam és més que evident. No hi ha progressisme sense mala consciència; no hi ha benestar sense qüestionament del que s’hi amaga per sota, o a qui explota –o expropia– el nostre estil de vida basat en el confort i el consum.
L’ecologisme s’ha basat en una ideologia de l’explotació, que fa que qualsevol nivell de benestar material sigui vist com un atac al planeta. Se’ns anima a no tenir fills, a aturar la superpoblació, a no comprar-nos un altre parell de sabates. Fins i tot n’hi ha que parlen d’autoexterminar-nos. S’ha de salvar el planeta, encara que això passi per la mort de milions de persones, que ja se sap que són el càncer que ha sortit a la pell del món. Sigui consumint llibres o bistecs, joguines de plàstic o viatges en cotxe: qualsevol intervenció de l’home sobre l’entorn és percebuda com un atac feridor. Aquesta setmana fins i tot hem vist una manifestació que pretenia aturar un projecte ja aturat, el de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. I amb un lema significatiu: ‘Menys avions, més vida’. És ben estrany: l’únic espai verd que hi ha en aquella zona de Catalunya continua sense edificar precisament per la proximitat de l’aeroport… Ha estat l’aeroport el que ha aturat que allà no s’hi fessin urbanitzacions, com n’hi ha a tot el litoral català, tan ataconat de ciment com el nostre. Si vols protegir una zona, doncs, el més segur és posar-hi al costat un aeroport. Els ocells i els arbres es poden sentir més segurs entorn dels avions que de les persones, que tot d’una volen edificar o plantar un camp de cols o de golf.
Però ja sabem que tot el que no sigui menjar pastanagues criades sense pesticides i viatjar a peu o amb veler –estil Greta Thunberg– és vist com una cosa poc o molt nociva, un pas més cap a l’apocalipsi ecològic. Si aquest ve acompanyat de flames i lava devoradora, tot s’alinea per crear aquest ambient de bogeria i caos mediàtic, de sensacionalisme i de falta de rigor científic. No hi ha relació entre el canvi climàtic i la lava volcànica. De fet, no hi ha res més natural que això: els ecologistes haurien de flipar i aplaudir, perquè estam davant de l’espectacle inhumà de la naturalesa desbocada, immoral i aliena a qualsevol preocupació sobre el destí de les vides, humanes o no. Tota aquesta retòrica apocalíptica només pretén manipular-nos.
