Catastrofisme il·lustrat

EscriptorEl paisatge moral d’aquest estiu es presenta ple de perills, dilemes i daltabaixos. Algú va dir que el paradís són els estius de la infantesa, però el que ens ve ara a sobre va adquirint textures cada dia més macabres. Els més joves se’n recordaran tota la vida, d’aquest estrany estiu de rebrots i calorada. La pesta del covid ens ha agafat a tots amb els pantalons abaixats quan ja volíem creure col·lectivament que havíem entrat en un fase més optimista.

No només ens ha mancat múscul psicològic per enfrontar-nos a un confinament, sinó també embranzida econòmica per poder entrar en uns mesos amb el consum a mig gas o totalment parat en determinats sectors. Ens semblava que l’economia era una cosa més sòlida del que realment s’ha mostrat al cap del carrer; han bastat algunes setmanes d’aturada perquè molts negocis hagin hagut de tancar per sempre. Una economia global no pot afrontar una crisi d’aquesta globalitat: la dependència comuna és massa accentuada.

Ja podem dir que el desconfinament no s’ha fet tant mirant a la salut, amb excessiva alegria, com a la necessitat de reprendre una activitat sense la qual no hi hauria res a rescatar: hem hagut de sortir a consumir –i a simular certa vida normal– només perquè, en cas contrari, el cataclisme econòmic podia ser insalvable. Mai com abans hi havia hagut una economia de subsistència tan evident: a Mallorca han hagut d’obrir els hotels gairebé com qui obre les comportes d’aigua, perquè ens ofegàvem en la més freturosa solitud.

La globalització implica una màxima especialització econòmica per sectors; tothom posa els ous al mateix cabàs i això, que mirat amb criteris racionals pot tenir molt de sentit perquè cadascú produeix el millor que pot generar a preus competitius, davant una crisi que obliga a restringir els moviments de tota casta té resultats desastrosos.

Hem d’esperar que sigui només una transició, que de tot plegat en sortim estupefactes però amb alguna mena de lliçó apresa. Que hi hauria alguna mena de crisi econòmica global és una previsió que els economistes porten anys vaticinant; les economies són inestables i ja ha passat més d’una dècada de l’últim gran sotrac, però que això vingués motivat per una crisi sanitària només ho havien dit alguns il·luminats més o menys lúcidament o perquè tenen el negoci en el departament del catastrofisme il·lustrat (Bill Gates i la seva conferència de 2018).

No sé si res d’això era previsible. Però sí que sé que ens hem d’acostumar, com a espècie, a l’impensat o a entrar en escenaris cada vegada més plegats d’incerteses i sorpreses més o menys amargues. Potser el món sempre ha estat així; el 1914 ningú podia preveure què passaria a Europa, però que una pandèmia global podia venir estava fins i tot a l’Estratègia de Seguretat Nacional espanyola, el 2017: n’hi havia hagut abans de menys greus, com la de la grip A o la de l’Ebola.

Tot això ens posa sobre avís; el futur serà tan incert com ho és el present, és a dir, tan inestable com el passat o els estius de la infantesa que mai no acaben de passar.