La causa profunda de la crisi constitucional
La crisi institucional que ha produït la suspensió de la tramitació a les Corts Generals de la modificació de la LOPJ i de la LOTC només és la punta de l’iceberg d’un problema crònic del sistema constitucional espanyol. La suspensió de la tramitació d’una llei per part del TC s’explica sobretot per la desnaturalització que ha patit la jurisdicció constitucional espanyola a causa de la voluntat dels principals partits polítics d’utilitzar el TC en benefici dels seus interessos. Això no és nou i es deu principalment a la perversa pràctica d’acordar les designacions de magistrats per un sistema de quotes en què el criteri de l’afinitat política dels candidats juga un paper determinant.
La justícia constitucional ha estat objecte tradicionalment de crítica perquè molta gent no entén que un òrgan compost per persones no electes tingui el poder d’anul·lar lleis aprovades pels Parlaments que representen els ciutadans i expressen la seva voluntat democràtica. Tanmateix, la justícia constitucional és necessària perquè els poders públics, també el legislatiu, estan subjectes a un marc constitucional que els condiciona. La justícia constitucional és l'encarregada de vetllar per la integritat de les Constitucions i això la col·loca en una posició molt delicada perquè la seva actuació s’ha de basar sempre en l’aplicació de criteris jurídics, deixant al marge consideracions d’altra naturalesa.
El bon funcionament d’un sistema democràtic es fonamenta en un equilibri de poders, inclosa la justícia constitucional, en què cada peça ha de disposar de les condicions necessàries per exercir les respectives funcions sense interferir injustificadament en les que pertoquen a altres poders. Això depèn d’un bon disseny constitucional i legal, però també de com s’apliquen aquestes previsions. L’existència d’àmplies majories per designar els membres dels TC no és un criteri inapropiat en un cas com aquest. Però una qüestió diferent és que aquest sistema s’utilitzi a la pràctica per polititzar un òrgan i convertir-lo, de facto, en una mena de tercera cambra legislativa.
Els Parlaments són els titulars de la funció legislativa i han de poder-la exercir lliurement. En aquest àmbit tenen especial rellevància el principi d’autonomia parlamentària i també el de la inviolabilitat dels Parlaments. Això implica que el control de les lleis per part dels TC es realitzi després que les lleis hagin estat aprovades i no abans. L’actuació del TC en el cas de la reforma del Codi Penal que ha produït l’actual situació de crisi s’ha originat per un procediment que no està pensat, a priori, per interferir en la tramitació d’una llei. Es tracta d’un recurs d’empara que han presentat diputats del PP per haver-se admès a tràmit unes esmenes que no tenien relació amb la proposició de llei que s’estava tramitant.
Els diputats demanen empara al TC perquè consideren que l’admissió a tràmit de les esmenes vulnera el seu dret fonamental a exercir el càrrec en deixar-los sense possibilitat de presentar alternatives i defensar-les. Des del punt de vista jurídic és una al·legació que té fonament i això permet fer una crítica a la maldestra actuació dels grups parlamentaris esmenants per no haver calibrat bé el risc que assumien. Tanmateix, això no justifica que un recurs d’empara s’aprofiti per suspendre la tramitació d’una llei. No és justificable perquè, tot i que el dret al càrrec representatiu és individual dels diputats, tothom sap que el parlamentarisme actual funciona sota la disciplina de grups i en aquest cas el grup parlamentari del PP al Senat tenia la possibilitat de presentar esmenes al text aprovat pel Congrés. I tampoc és justificable perquè el mateix TC tenia establerta una doctrina especialment restrictiva per suspendre actes que són objecte d’un recurs d’empara; de fet, mai s’havia produït fins ara la suspensió de la tramitació d’una llei.
El que acaba de passar implica una deriva molt perillosa per a l’equilibri de poders i, de manera especial, per a l’exercici de la funció legislativa. Posa en evidència que la via d’empara es pot convertir en un mecanisme de control previ de la funció legislativa fent un ús abusiu de la facultat d’adoptar mesures cautelars de suspensió.
Òbviament tot això té molt a veure amb la politització del TC que han propiciat els principals partits polítics estatals. Ara es recullen uns fruits que el Parlament de Catalunya, encara que no sigui exactament per la mateixa causa, ja està patint de fa temps.