Al cel netíssim de les dones valentes

“N’Antònia és un cavall desbocat”. Ho deia fa anys, entre sorprès i superat, entre atabalat i contrariat, un company activista manacorí sobre Antònia Matamalas. No se’n podia avenir, que aquella dona seixantina, determinada a canviar el món malgrat conviure al costat de tanta de gent que no el volia canviar, fos capaç de mobilitzar, de sacsejar, de conscienciar i d’implicar tanta de gent al voltant d’una idea mare, la de fer un món més just, més solidari, més bell, més sensible i més igualitari.

No hi havia brides ni guarniments que poguessin subjectar ni aregar l’egua revoltosa de l’activisme que ha estat Antònia Matamalas Prohens. Només unes regnes la pogueren governar, les que menaven cap a la necessitat de fer justícia. Antònia Matamalas va viure mitja vida a Madrid. Hi va fer de professora de secundària, però també, i sobretot, hi destacà com a activista, sempre a peu de carrer, sempre al costat de la gent que més ho necessitava, a la barriada obrera de Vallecas.

L’any 2005 va tornar a Manacor. Aviat es va veure que no hi venia per passejar-se per vorera de mar ni per passar els horabaixes llegint lànguidament o contemplant les postes de sol de l’illa que l’havia vista néixer. Hom creu, encertadament, que la vertadera capacitat d’influència de les ments brillants i de les grans personalitats es pot expandir de forma més efectiva si es fa des de les capitals, des de les grans ciutats que irradien modernitat, innovació, independència… Lluny de les cotilles, de les relacions malsanes, dels mals vicis covats, de les enveges locals, dels fermalls familiars tan mediterranis, de les veus que tan sovint davant proclamen lloances imponderables i darrere xiuxiuegen amb malícia… lluny de tot això, dèiem, sembla que els grans líders polítics, els grans creadors, també els empresaris més exitosos, troben sementers de terra bona per escampar el seu missatge, per divulgar la seva obra, per fer créixer la seva fortuna. Segurament no és errat, aquest pensament. Tanmateix, n’hi ha un altre que el complementa i que, fins i tot, el traspassa: més enllà del lloc on hom s’instal·li, habiti, es trobi o visqui, l’essencial és que actuï. I aquest era el principi primigeni sobre el qual va bascular sempre el sentit que Antònia Matamalas va donar a la seva vida i a la de tots el qui varen estar a prop d’ella en algun moment o altre.

Ja ho hem dit: Antònia Matamalas, traspassada la vertiginosa tanca dels seixanta anys, tornà a la seva vila natal, i hi troba l’abúlia, els silencis, la passivitat i els tanmateixos tan habituals de qualsevol poble mallorquí. Manacor ha estat sempre un poble conservador. I això, a ella, li va ser sempre igual. El seu llegat és la demostració del poder immens que tenim cadascun de nosaltres. Ho deia Joan Brossa: “La gent no s’adona del poder que té”. Antònia Matamalas, sí, que se n’adonava, i per això no va defallir mai en cap de les iniciatives que va impulsar des del Col·lectiu de Dones de Llevant. En l’àmbit públic i col·lectiu, es va preocupar sempre de donar visibilitat a les dones de tots els sectors professionals i artístics. Si no les coneixem, si no les coneixíem, era, senzillament, perquè ens les amagaven, perquè ens les amaguen. A Manacor, per iniciativa del Col·lectiu de Dones de Llevant, hem homenatjat dones pageses, esportistes, escriptores, sanitàries, docents, músiques, i les nostres inefables perleres, evidentment. Presentacions de llibres, conferències, taules rodones, exposicions, manifestacions, concentracions, marxes, concerts, recitals poètics… Amb un entusiasme a estones càndid i a estones toixarrut, però sempre i eminentment coherent i digne, Antònia Matamalas posava peu fiter perquè cadascuna de les accions que pensava com a necessàries esdevenguessin imprescindibles i urgents. Com un trebolí sense aturall, així va viure sempre. Manacor avui, gràcies a la fe inestroncable d’aquesta dona irrepetible, és més sensible, més empàtic i més solidari.

Cal esperar que l’Ajuntament de Manacor iniciï els tràmits necessaris per retre-li un homenatge i reconeixement que, malauradament ja no li podrem retre en vida.

L’enyorarem. L’enyoram. El cicle de la vida és imparable i els seus dies bategants s’han acabat. No tendria gaire més sentit ni emoció, la vida, sense la mort. Malgrat saber-ho i sentir-ho, costa que ens hi avesem i que acceptem la mort dels altres. Menys encara la pròpia.

I tanmateix, Antònia Matamalas, ho farem tenir ver, i continuarem als carrers i a les places, on ens mostrares com pot ser de gran un poble quan és digne. Continuarem pel camí polsegós, de vegades inhòspit, sovint desagraït, de la coherència caparruda. Continuarem, enfilats dalt la bellesa d’un vers, encalçant el teu estel lila, lluent com mai al cel netíssim de les dones valentes.

PS. Per la seva estada tan llarga a Madrid, Antònia Matamalas solia escriure en castellà. Eren gracioses les converses per Whatsapp d’aquella dona tan d’aquí i tan mallorquina, en castellà. De vegades li costava de trobar-me, i em renyava: “No havia anat mai tant darrere un home”, deia. Però sovint tancava les converses amb un tendríssim “te quiero mucho”. Idò això, Antònia, que t’estim molt.