Mentre entitats com el PEN Internacional, Amnistia Internacional i Freemuse fan saltar l’alarma pels atacs a la llibertat d’expressió a Espanya, s’acumulen les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans que en constaten la vulneració. El problema és real i avui, en aquest diari, en podeu llegir alguns testimonis. És veritat que en ple segle XXI no es pot parlar de censura en el mateix sentit que es feia durant el franquisme. La censura institucional prèvia a la difusió de qualsevol contingut ja no existeix. En tot cas, es reprimeix a posteriori l’expressió que no es considera correcta, però el resultat és gairebé el mateix, perquè amb la repressió es fomenta l’autocensura -l’art de castrar-se un mateix-, que pot arribar a ser especialment nociva. Això vol dir que s’ha de permetre tot? No. Però perseguir una cançó provocadora, la crema d’una fotografia o un acudit com si fossin amenaces reals és clarament desproporcionat.
Cristina Fallarás és un dels testimonis que podeu llegir en aquest exemplar de l’ARA Balears i defineix la censura com un acte de violència. Es tracta d’una violència que no és física, però que és massiva, perquè fereix tota la societat. I en la gran majoria de casos, ja sigui per acció o inacció, l’administració té alguna mena de paper en aquesta violència, perquè la impulsa perseguint la lliure expressió per la via legal o permetent la censura en forma d’amenaça.
A les Illes Balears tenim un exemple d’aquests atacs a la llibertat d’expressió amb participació de l’administració. És el d’un raper -Valtonyc- condemnat a presó i exiliat per fer lletres massa provocadores. Ens toca perquè és proper i perquè qui l’ha provocat se’n vanta, orgullós, i es presenta a les eleccions fent-ne bandera. Això tot sol ja pot servir d’indici per calcular quina és la seva estima real per la democràcia.
El cas de Valtonyc no és ni el darrer exemple de limitació de la llibertat d’expressió ni el més ecandalós. Els exemples de censura s’acumulen al mateix ritme que augmenten els dubtes sobre la salut de la democràcia i la justícia espanyoles. La protecció de la llibertat d’expressió és imprescindible en un sistema democràtic, i fer saltar l’alarma per frenar-ne els atacs és responsabilitat de tots.