Ni censura ni impunitat

Amb molt poc temps de diferència hem presenciat les polèmiques generades a les xarxes socials per l'actriu transsexual Karla García Gascón i per l'escriptora J.K. Rowling (fent referència, precisament, a qüestions polítiques relacionades amb la transsexualitat). Aquest no és el tema d'aquest article, però. Arran d'aquests dos casos m'agradaria explorar un punt problemàtic, i fins i tot incòmode, com és el de la possibilitat d'un control de la informació en un context tecnològic com l'actual i en el marc d'una societat democràtica. L'estandardització social de les noves tecnologies no està servint, en termes generals, per refermar el projecte democràtic, sinó tot el contrari. Les idees pseudocientífiques o les propostes polítiques obertament hostils als principis democràtics tenen una salut pletòrica. Amb un simple mòbil a la mà, qualsevol pot expandir disbarats de grans dimensions que arribaran a milions de persones a l'instant. Quin és el problema de fons? El sistema democràtic és inviable a llarg termini amb l'expansió creixent d'idees i actituds com les descrites, però també és inviable amb la fiscalització sostinguda de l'opinió, és a dir, amb allò que tota la vida s'ha dit censura. Alguns opinen que l'única manera de neutralitzar aquest risc és actualitzar la censura, és a dir, reajustar els mecanismes repressius de l'estat al nou escenari tecnològic. Al meu entendre, això és tornar molt enrere i, a més a més, és contradictori: restringir la democràcia en nom de la democràcia no sembla una bona idea. 

Assumida la nostra condició de societats postindustrials basades en la informació i alhora la nostra condició de societats liberals que han de tenir com a fita irrenunciable el màxim de llibertat per al nombre més gran possible d'individus, no podem descartar algun tipus de control sobre l'eix vertebrador de les nostres societats –que avui no és altre que la informació– però sí rebutjar noves formes de censura que coartin a priori la llibertat individual. L'encaix d'aquestes dues necessitats és possible gràcies al principi bàsic que ens allunya de la minoria d'edat en un sentit kantià: la responsabilitat. En aquest context, la responsabilitat només pot ser avaluada a posteriori. És a dir, jo soc responsable –en qualsevol sentit: legal, polític, ètic– d'allò que he dit o fet, però no d'allò que podria haver dit o fet d'acord amb les meves conviccions. En un règim democràtic, en un estat de dret, jo soc responsable, en definitiva, de les conseqüències derivades dels meus actes, no de suposicions. És justament per això que puc ser alhora lliure i responsable de la meva llibertat. En un règim dictatorial, en canvi, el meu dir o el meu fer no estan mai mediats per la conseqüència, sinó per un axioma apriorístic: un dogma polític, la voluntat omnímoda d'algun tirà, etc. Cal erradicar, en tot cas, l'espectacle ruboritzador d'allò que podríem anomenar escolàstica de la responsabilitat, eix de la comèdia política actual, en què un individu és, segons alguns, "moralment responsable, però políticament innocent", i segons alguns altres ho és "políticament, però no moralment", o "jurídicament, però no èticament", etc. La traducció més habitual d'aquesta difuminació retòrica de la responsabilitat és la impunitat. 

Mentre no generin conseqüències concretes, és a dir, fets penalment objectivables, les opinions expressades en un context públic per Karla García Gascón, J.K. Rowling o el sursumcorda em poden semblar simplement encertades o desencertades. Una altra cosa molt diferent és que fossin anònimes, perquè llavors complicarien o fins i tot impossibilitarien aquesta objectivació penal. Els delictes d'odi jutgen fets susceptibles de tenir conseqüències lesives per al conjunt de la societat, però el seu abast és avui arbitràriament selectiu. És molt diferent que Karla García Gascón m'insulti a mi com a català, com va fer en diverses ocasions, al fet que la insulti jo a ella en la seva condició de transsexual. El recorregut penal dels insults seria totalment diferent, com s'ha vist amb una claredat gairebé obscena (dic recorregut penal, no rebombori mediàtic que s'endurà el vent). Per conviccions democràtiques, la censura em sembla inadmissible; la censura selectiva, que és la que avui està tipificada per la llei a través de la borrosa figura jurídica del delicte d'odi, però, també em resulta inacceptable. A diferència d'un cop de puny o d'un tret al clatell, els insults només són paraules, signes, flatus vocis. Ara: aquest principi ha de valer per a tots, no només per als emboscats en la correcció política.