La censura que mai s’esborra

Diu la dita popular que quan el dit assenyala la lluna, l’idiota mira el dit.

Fa quatre anys vaig pintar un mural a petició del col·lectiu Albaïna de Sóller, amb permís de l’Ajuntament, que il·lustrava una serp poblada de gratacels d’apartaments i embussos de cotxes com a paradigma de la massificació turística. No m’imaginava la reacció enfurismada i tosca de determinats sectors reaccionaris de Sóller, que situaren aquest mural en la seua agenda política des del primer minut. Aquesta gent mai han provat de contactar amb mi ni d’establir cap diàleg previ a la censura. Això em va suggerir una sèrie de pensaments. En primer lloc, em resultava significatiu que aquesta gent no tingués cap cosa millor per oferir al seu poble que esborrar un mural; en segon lloc, que potser aquesta crítica al model turístic d’asfalt, destrucció i contaminació els cou tant perquè és justament el que defensen ells, i, en tercer lloc, que si he aconseguit que es parle del model turístic i que se’n genere un debat, a més de plantejar com i per a què emprem l’espai públic i si s’ha de censurar un missatge amb el qual no estàs d’acord des del poder, és que la meua insignificant obra justament ha fet diana.

Fa quatre anys que vaig pintar l’obra i, en certa manera, ha estat premonitòria, ja que fins i tot el govern progressista ha construït una nova autopista que portarà més cotxes i més urbanització a la nostra saturada illa. Realment estem en un punt en què el model turístic és inqüestionable? Els creuers omplen els pulmons de Palma amb la metzina de milions de cotxes, les platges són un Tetris inhabitable i la fesomia de pobles i ciutats empitjora al ritme de milions d’avions aterrant. Uns pocs s’omplen les butxaques mentre la majoria de la població té unes condicions laborals cada cop més precàries, amb un cost de la vida més i més car i un habitatge cada vegada més inaccessible. I a sobre no podem ni obrir la boca?

Però allò que encara em preocupa més és l’onada d’intolerància que s’està exercint contra la cultura al conjunt de l’estat i a Mallorca, especialment quan aquesta és crítica amb el pensament hegemònic. Als atacs a la llibertat d’expressió que s’estan produint des de fa un temps a l’illa, com amb l’obra de Santiago Sierra o els meus murals a Canamunt, la censura indirecta per por a la reacció d’una foto de Jelen Westfield a Inca se suma ara la gestió intolerant de l’espai públic, esborrant un mural pel seu missatge. Així, llig que una de les primeres mesures del nou batle de Palma serà contractar més policies i multar els grafiters. Una altra vegada el poder intentant exercir el control sobre el carrer, tot i que ningú multa ni ens consulta sobre l’abusiva privatització a través de publicitat i negocis que envaeixen la nostra ciutat.

Hi ha moltes capes i moltes maneres de censurar i el que em pareix més perillós és que arribem a ser les artistes les que exercim l’autocensura per por. Crec que els censors són gent trista perquè, com que són incapaços de crear, només poden aspirar a destruir l’obra d’un altre. La millor manera de rebatre un missatge amb què no estàs d’acord és generant-ne un altre que resulte més atractiu. Això és dialèctica, és enriquidor i és democràtic. Voler tenir el monopoli de l’espai públic, exercir el control contra la dissidència és propi del feixisme i això sí que va més enllà d’un insignificant mural. El virus del feixisme és molt perillós no ja perquè els feixistes puguen arribar a imposar-se, sinó perquè el seu discurs acaba sent assumit, per por o interès, per la resta de formacions polítiques. I això sí que és quelcom que cal esborrar.