Cent anys d’un home, cent anys d’un poble
Li deien Cristòfol Pastor Noguera. Però tothom el coneixia pel malnom de Pífol. No era un malnom familiar, transmès de generació en generació, sinó unipersonal, de factura pròpia, com si ja aquesta circumstància ens fes més avinent la magnitud del personatge.
El darrer fet extraordinari d’en Pífol ha estat la seva longevitat. 103 anys, ha viscut. Encara que segons els seus comptes ara n’hi faltava un per fer els 26. Com que havia nascut un llunyà 29 de febrer, ell deia sempre que només podia celebrar l’aniversari cada quatre anys. El dia que va fer els 100, per tant, haurien bastat vint-i-cinc espelmes, al seu pastís de vida extraordinària.
Pífol ha estat d’aquelles persones ficadisses, participatives, actives socialment, d’aquella gent que, gairebé de forma involuntària, només actuant amb la naturalitat amb què ho fan les persones cívicament responsables, donen fesomia a un poble. Difícilment es pot concebre el Manacor dels darrers cent anys sense tenir en compte Cristòfol Pastor. Qualcú dirà que era entranyable, i li donarem la raó, però sobretot era, i és, un imprescindible per comprendre la idiosincràsia manacorina del darrer segle.
Vaig créixer al carrer de la Verònica. Hi teníem de veïnades n’Antònia i na Joana Noguera. Fa anys que són mortes. Molts. Pels mecanismes de l’antroponímia popular, a aquestes dues germanes les anomenàvem pel segon llinatge. El primer era Pastor, perquè, sí, ho heu endevinat, eren germanes de Cristòfol Pastor Noguera. El nom d’en Pífol era habitual que sortís a les converses familiars, com a germà “popular” de n’Antònia i na Joana.
No fa gaires setmanes encara el vaig veure, de bracet d’una acompanyant. Va haver de passar dels 102 anys, per no anar tot sol fins al Mingo a fer el cafè. Mesos abans, havia acudit a l’estrena d’Aquell carrer, el muntatge sobre el mític carrer de Sant Rafel, on Toni Gomila feia, precisament, de Pífol. En Tòfol real, enmig del públic, cantussejava la cançó de l’orinal, a l’uníson amb el Pífol representat.
Implicat en associacions culturals i esportives, entregat a la seva feina a les Perles, Cristòfol Pastor va ser també delegat de Cultura a l’Ajuntament de Manacor entre el 1991 i el 1995 per la coalició PP-UM. Un parell d’aquells anys, un estol de joves ens organitzàrem per anar a la plaça de sa Bassa el dia de Pasqua a l’Encontre entre l’holograma de Jesús de Natzaret ressuscitat i una talla de fusta de sa mare amb una túnica de color de cel. No és que creguéssim gaire en segons quins dogmes. Però calia ser-hi. Mestre Rafel Nadal dirigia la banda i, en el moment de les capades autòmates de la marededeu, feia sonar als músics l’himne de tots els espanyols. Nosaltres hi anàvem per cantar-hi, a cor què vols, La Balanguera. Tot al mateix temps. El delegat de Cultura, entusiasta, s’hi sumà sense dubtar-ho. Aquella protesta només va durar dos anys. De llavors ençà no cal ser espanyols ni sentir-s’hi per venerar una trobada tan celestial.
Pífol va tenir sempre una memòria prodigiosa. I això, a Antoni Tugores, no li va passar per malla. Es trobaren de forma sistemàtica durant llargues setmanes en què aquell nonagenari que havia viscut la proclamació de la II República espanyola li contava fil per randa tot el que recordava del Manacor d’un temps i del més recent. En sortí un llibre: Un segle de memòria viva. Jo mateix, anys després de La Balanguera i l’Encontre, vaig tenir ocasió d’entrevistar-lo i visitar-lo. Pífol recordava haver vist les cinc milicianes a la Graduada. M’explicà una vegada com poc temps després de l’inici de la guerra el cridaren a files. Soldat de lleva dins el bàndol nacional. El Moviment havia triomfat a Mallorca: no li quedava més remei. L’enviaren a Ciutadella. Allà, el feien anar a cercar els republicans presos que els feixistes feien afusellar. Recordava, Pífol, com de llastimós era el comiat d’aquells homes de les seves famílies. A ell, no el feren disparar mai, però. D’altres no tengueren la mateixa sort, i tot i ser obertament, declaradament, convençudament republicans, hagueren de disparar contra els defensors de la llibertat en aquells soterranis lúgubres de Ciutadella.
Un dia, passejant per la plaça de les Verdures, ens topàrem. Després de saludar-nos, encetà un enfilall de contarelles sobre Guillem d’Efak, l’amic coral que tenia sempre a la boca i a la memòria, aquell amb qui treien llustre a les estrelles i als marbres dels tassers.
Recentment, l’Ajuntament de Manacor el nomenà Fill Predilecte. Poques vegades una acció institucional s’avé tant amb el sentiment d’un poble. Tothom estimava en Pífol. Tothom l’estima.
Avui, devora els estels d’en Fai, d’en Poncet i de Guillem d’Efak, se n’hi afegeix un altre de ben llustrós, un estel que ja feia més de cent anys que ens guiava. Una estrella que servava la llum d’una Mallorca que ja no existeix. Un astre sense la claror del qual no seria comprensible la Mallorca d’avui. Gràcies per tant, Pífol, Cristòfol Pastor.