Cent d’Estellés

“M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança”

“Poseu-me les ulleres”. El poema on el poeta Vicent Andrés Estellés imaginava i anticipava el seu comiat –"M’agradaria, encara, / que alguna dona del meu poble isqués / al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»/ «És el fill del forner que feia versos» / Més cultament encara: «El net major / de Nadalet». Poseu-me les ulleres”– acabava demanant que les hi deixen posades, que les necessitava per poder continuar mirant-nos, que sense elles no hi havia ulls per poder veure-hi ni de prop ni de lluny. Estellés, un entre tants, condensa com pocs, com tants, la història recent valenciana, que tragina incansablement entre la degradació feréstega i l’esperança mai no vençuda. Al capdavall, entre la destrucció feixista del seu bust l’any 1979 i la vandalització ultra de la seva estàtua el 2021, ha passat de tot. Alguns ingenus diuen que han tornat els que mai no van marxar. Però en tot cas, en el cicle del bucle de la mediocritat, la qüestió política és que la setmana passada PP i Vox van impedir i censurar a les Corts valencianes que 2024 fos declarat institucionalment, culturalment, com l’Any Estellés –el poeta més estimat amb diferència–. Al laboratori valencià, doncs, passa el de sempre: que uns fan el discurset i altres la feina bruta.

No gastaré una sola línia en reproduir l’argumentari barroer de la infàmia. És la mateixa escomesa de sempre, adaptada a cada època fosca i al vocabulari vergonyant de cada instant tèrbol. L’escopinada d’avui és la d’ahir des d’altres boques. La del 1978, enmig de la batalla de València, quan perdia la feina de periodista a Las Provincias pel sol fet de rebre i acceptar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per aquells temps, el poeta de Burjassot escrivia: “No passen mai uns dies que en despenjar el telèfon no em sento dir que ets un fill de puta. La por d’una bomba no me la lleva ningú. Això és una guerra no declarada però oberta; l’anticatalanisme valencià és salvatge. Penso que el present, i també el futur, és molt amarg al meu país. Estem tornant als temps de les catacumbes”. La bilis de l’altre 1978 remet indestriablement a la hibris del 1939, ens porta fins al foc del 1707 a Xàtiva i ens obliga a remuntar-nos fins al 1492 i l’expulsió de moriscos i jueus, és a dir, l’extirpació de tota diferència i qualsevol diversitat com a acte fundacional del Regne d’Espanya. I no, no igualo èpoques, només descodifico les permanències de l’odi, les arrels de la persecució i les ramificacions d’una criminal uniformització. Oficialment, sí, no hi haurà Any Estellés –tampoc va haver-hi any Ovidi Montllor el 2015, per ordre estricta del PP–. Fora de l’oficialitat, però, serà un any desbordant, com ho és des de 2010 quan, popularment i responent a la crida de Josep Lozano, es va instaurar la Nit Estellés per commemorar el naixement del poeta. Centenars d’actes que recorren el País Valencià de punta a punta i fins al darrer racó del planeta –allà on hi hagi un grapat de valencians que decideixen celebrar-se. El mateix que va passar amb l’any popular 2015 Ovidi Montllor, responent a la crida de Feliu Ventura: arran de carrer, més de cinc-cents actes. El que el poder tanca per dalt, la gent ho obre per baix.

“Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble”. Els amors fan l’amor, les històries fan la història, les vides fan la vida, les memòries fan la memòria. Aquests dies, d’una sola revolada i mentre sonava l’inigualable Coral Romput d’Ovidi Montllor declamant Estellés, he llegit la primera autobiografia de Vicent Andrés –paradoxalment, no en tenia cap–. L’ha escrita el cantautor Pau Alabajos i l’ha editada la cooperativa valenciana Sembra Llibres. En Pau –una de les veus significades de la digna generació revoltada que creix entre l’assassinat de Guillem Agulló i la primavera valenciana– ha escrit una biografia que és tot un mural estellesià, una història d’amor que esdevé un cant general al poeta, explicant-nos-el a través dels seus versos, dels seus llocs, dels seus mots, de les seves reflexions. Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble (Sembra, 2024) l’escriu en Pau, nascut a Torrent l’any 1982, tot brodant un diàleg on qui acaba parlant és Estellés, que ens va deixar el 1993. Un any que fou estrany. Per als joves que vam néixer en –i contra– la democràcia de l’amnèsia fou l’any de la mort de Guillem, assassinat només dues setmanes després de la mort del poeta de Burjassot. El 1992 havia mort Joan Fuster. I un mal dia del 1995 l’Ovidi Montllor va marxar de vacances. Va ser molt després que vam entendre aquelles pèrdues –que van esdevenir retrobades permanents– i les absències van germinar en multitud de presències i consciències arreu dels Països Catalans.

“Quina nit, Ovidi, quina nit aquella de Vila-real!”. L’autobiografia teixida pel bo d’en Pau recupera un detall insondable: que a casa del poeta hi havia un sofà i una manteta –"la manteta de l’Ovidi”– per quan hi feia nit, perquè no hi havia a València dos amics, dos amants, com ells. Ho repesco perquè el lúcid treball d’en Pau coincideix –i res té de casual– amb el fet que la filla petita de l’Ovidi, la Jana Montllor, s’ha endinsat en la recerca d’una nova memòria del pare –On eres quan hi eres?, que es finança també per subscripció popular i cooperativa– burxant en els ingredients de l’oblit, el pebre del silenci i la sal del desgavell. Si ells planifiquen amnèsia, la memòria s’autoorganitza. Que siguin Jana i Pau, que sigui la generació següent –imprescindible efecte baula–, els qui combaten tot bandejament i els qui persisteixen sense defallir és una enorme notícia per a un agraïment infinit. Que a l’Ovidi i al Vicent Andrés, encara i com ahir, ens els neguin neuròticament i ens els persegueixen obsessivament és un buit sencer –però també una lloança integral, un honor complet i un contrareconeixement innegable: continuen sent feres ferotges.

“He intentat, amb la lletra petita, el brusc mosaic del patiment d’un poble / que, vigilant, espera l’alegria./ No és testament, car els meus morts no testen. / És manament i és, potser, testimoni”. Hi haurà qui creurà que, en el pèndol valencià, és decebedor, brut i brutal –ho és– que Estellés no tingui any oficial. Però en perspectiva, des d’aquella intempèrie del 1993 –sense Guillem, sense poeta– els únics que de debò han arribat als descampats de l’oblit són els Camps, Fabres i Zaplanes de torn. El mateix li passarà a Mazón. Cap d’ells tindrà mai cap nit popular compartida on, arreu del País Valencià, la gent comuna s’aplegui per recordar-los, vindicar-los, viure’ls i celebrar-los. Vicent Andrés Estellés, l’esperança oculta permanent, sí. Sempre i sense cap solució de continuïtat –és a dir, sense cap interrupció–. Perquè sempre ens caldran –avui més que mai– les ulleres d’Estellés, per mirar el món i el mar, l’ahir i el demà, el cel i la terra i disposar de la clau que obri tots els panys. Ho deia Walter Benjamin: ni els morts estaran segurs davant l'enemic si aquest venç. I un altre amic de Vicent Andrés, Salvador Espriu, escrivia que havien viscut per salvar-nos els mots. Contra bords i lladres, tornem a estar allà. Tornem a ser això. Però hem avançat, gràcies a ells, més del que es pensen –i més del que ens pensem–. Estellesianament, entre la pols, sempre ens seguirà la polseguera. Són temps de posar-nos les ulleres –del fill del forner que feia versos, del company de vida d’Isabel Lorente, del net major de Nadalet, del poeta incessant del mural del País Valencià–. “Perquè allò que val és la consciència de ser poble i tu, greument, has escollit”.