En el centenari del Tractat de Versalles (2019)

De l’article del jurista Oriol Casanovas i La Rosa (Manresa, 1938-2024) a Revista Española de Derecho Internacional (I-2019). Traducció pròpia. El doctor Oriol Casanovas va morir el proppassat 23 de setembre. Deixeble de Miaja de la Muela i de Díez de Velasco, dues primeres figures aquí del Dret Internacional, Oriol Casanovas també va excel·lir com a catedràtic de la matèria, de manera successiva des de 1975, a les tres universitats públiques barcelonines (UAB, UB, UPF). El 28 de juny d’enguany va ser el 105è aniversari de la firma del Tractat de Versalles. 

[...] La creació de la Societat de Nacions va ser un guany indiscutible del Tractat de Versalles [de 28 de juny de 1919] i va representar un pas decisiu en la liquidació del sistema anterior. Era bastant més que un tractat d’aliança entre els vencedors i va donar lloc a la primera organització internacional intergovernamental amb vocació universal, dotada d’òrgans propis, amb atribució de competències en nombrosos camps. La clau del sistema estava en un mecanisme de seguretat col·lectiva en virtut del qual si un membre de la Societat recorregués a la guerra “es considerarà ipso facto com si hagués comés un acte de guerra contra tota la resta de membres de la Societat” (art.16, núm.1 del Pacte). El problema rau en que a la resposta a aquest repte li mancava un desplegament normatiu eficaç. La proposta francesa de creació d’un exèrcit internacional disposat a intervenir en aquest cas, va ser rebutjada pel president Wilson amb l’argument de que no estava disposat a substituir “un militarisme nacional per un militarisme internacional”. Ni el principi de les nacionalitats, com a pauta de la nova configuració territorial europea, ni els Tractats de pau van donar lloc a la desaparició de l’Imperi alemany o de l’Imperi austro-hongarès. Abans de començar la Conferència de la Pau ja havia abdicat el kàiser Guillem II (9 de desembre de 1918) i havia desaparegut l’Imperi austro-hongarès com Estat (31 d’octubre de 1918). Polònia, Txecoslovàquia i el Regne dels Serbis, Croates i Eslovens (Iugoslàvia) ja existien com Estats. El Tractat de Versalles i els altres tractats de pau al fixar les fronteres dels nous Estats varen establir un règim específic per a les minories ètniques, culturals i religioses que tractava de compensar els canvis territorials amb el reconeixement de drets als sectors de la població que culturalment no son homogenis amb la població majoritària dels nous Estats. En virtut d’aquesta nova regulació es van reconèixer als esmentats sectors drets civils i polítics d’igualtat en relació als nacionals i drets específics en matèria d’ensenyament i educació. Una part de l’opinió pública va considerar que aquestes noves disposicions protectores limitaven la sobirania dels Estats. Durant la Conferència de la Pau la reina Maria de Romania va preguntar al president Wilson si s’anava a concedir el mateix tracte als negres a Estats Units o als irlandesos a Gran Bretanya. Aquestes previsions a favor de les minories van ser, tanmateix, un primer pas en la protecció internacional dels drets humans que ha tingut lloc després de 1945. A la Conferència de la Pau es va discutir el destí de les colònies alemanyes i dels territoris dependents de l’Imperi otomà. Però la Conferència va rebre, entre molts escrits d’aspirants a la independència, la carta d’un auxiliar de cuina de l’hotel Ritz que reclamava la independència d’Indoxina signada per un tal Ho-Chi-Min [futur líder revolucionari i anticolonialista vietnamita]. [...]