Els centres sociosanitaris com a símptoma

Els canvis demogràfics marquen les nostres vides: quant viurem, fins quan treballarem o quants fills tindrem. Però també alteren la nostra societat perquè afecten l’economia i l'estat del benestar, així com les seves potes clau: els serveis socials i sanitaris. Tenim una població cada cop més petita i que viu més temps. Envellim i ens falten criatures, i, sumat a les consecutives crisis econòmiques, i a un mercat laboral i de l’habitatge disfuncionals, això ha fet créixer les demandes d’ajut i suport d’uns serveis públics que sovint no donen l'abast. 

Hi ha hagut avenços al llarg dels últims anys, com la llei de dependència o l’ingrés mínim vital, que busquen garantir els drets i la qualitat de vida de les persones que es troben en una situació de vulnerabilitat física, econòmica o social. Però l’infrafinançament, la saturació del personal, l’excés de traves burocràtiques i una falta crònica d’avaluació fan que sovint aquests guanys teòrics de drets generin més frustració que no pas un accés real. 

El cap de setmana passat l’ARA publicava un dossier sobre el poc menys d’un centenar de centres sociosanitaris –o centres d'atenció intermèdia– que hi ha a Catalunya, una rara avis a mig camí entre les residències i els hospitals, on acaben pacients que requereixen cures de llarg termini. Malgrat l’excepcionalitat d’aquest servei, el reportatge identifica moltes de les mancances que abunden al nostre sistema. Sobrecàrrega del personal, incentius perversos al finançament, absència de controls i desconeixement per part de l’administració –i la ciutadania– de la informació més bàsica; que acaben derivant en una vulneració dels drets de les persones ateses. I en una falta de capacitat per avaluar quin impacte tenen aquestes polítiques.

A Catalunya portem cert avantatge en l'avaluació de l’acció pública respecte a altres indrets de l’Estat. Comptem amb diversos instituts i agències que s’hi dediquen (Ivàlua, AQuAS o la AQU), fons innovadors per finançar-les (el PROAVA), un sector acadèmic, privat i social que les demanda i executa, i diverses institucions públiques que les promouen per analitzar les seves actuacions (com diversos departaments de la Generalitat, el Servei Públic d'Ocupació de Catalunya, Barcelona Activa o la Diputació de Barcelona, entre d’altres). Però encara ens queden assignatures pendents. 

Per començar, sense dades no podem avaluar. La gestió de la informació és un problema estructural de la nostra administració pública. Per poder analitzar les dades, i extreure conclusions que millorin les polítiques públiques, en primer lloc, s’ha de poder recol·lectar i processar la informació. Tenim sistemes precaris de recollida de dades, pensats per complir amb la regulació i no per a l’avaluació. I, un cop recollides, les dades no són compartides ni entre les mateixes administracions. Això afecta no només l’anàlisi de l’acció pública, sinó els mateixos ciutadans, per exemple quan han de demanar un ajut social. 

Però si hi ha un camp on encara ens queda molt per avançar és en el social. Sovint, aquests programes i polítiques es dissenyen sense atendre a l’evidència existent, s'implementen sense cap assaig previ o prova pilot, i en la gran majoria dels casos no es preveu una avaluació posterior per determinar el seu impacte real. I pel camí, no hi ha protocols ni plataformes eficients de recollida de dades de les persones ateses, cosa que afecta la sobrecàrrega dels professionals, la qualitat i rapidesa del servei rebut i el bon disseny dels programes. 

El departament de Drets Socials està en ple procés d’actualització de la cartera de serveis, que ha de respondre a les noves necessitats i demandes socials. Feina que haurà de continuar, sigui quin sigui, el nou govern. Catalunya compta amb un important teixit comunitari i iniciatives innovadores, per exemple, en el camp de l’atenció integrada social i sanitària –molt diferent dels centres sociosanitaris deficitaris–. Però ens cal fer molts passos en la transformació del nostre model social i sanitari perquè realment pugui donar resposta a les necessitats actuals de la ciutadania, que han canviat molt des que es van dissenyar fa gairebé mig segle. És l’hora de definir sistemes d’informació pública amb visió de país, que no només agilitzin els tràmits per a la ciutadania sinó que ens permetin també millorar la gestió dels serveis i la coordinació entre administracions, de manera que es generin polítiques més efectives, eficients i sostenibles.