El Cercle d'Economia, les crisis i Europa

Des d’un obligat confinament he seguit amb satisfacció la recent reunió del Cercle. Satisfacció per l’encert de posar el focus d’aquest 2022 ple de crisis en la seva dimensió europea i en el paper de la Unió per ajudar a trobar-hi sortides. Els felicito!

I satisfacció per molt del que he escoltat, ja que m’ha semblat que s'hi respira un ambient que permet preveure que, una vegada més, el procés de construcció europea farà un pas important endavant en la creació de noves eines supraestatals imprescindibles per fer front als actuals reptes. No puc amagar un aspecte personal, ja que, havent treballat a la Comissió en la primera meitat dels 90 (una època creativa i accelerada amb els Delors, Mitterrand, Kohl, González...) i havent vist l’important estancament dels següents 20 anys, el que està passant els darrers dos o tres em suscita records i em dona esperança. Hem de reconèixer que el comportament de les institucions de la UE en la crisi sanitària, en les seves repercussions econòmiques i socials i en les conseqüències de la invasió d'Ucraïna ha estat molt útil per a tots els països membres i permet esperar un futur diferent.

Vull només comentar dues línies de treball que penso que hem d’establir i que tenen una característica important: són necessàries per sortir de les actuals crisis, i poden millorar la situació de tots els països europeus, ajudant-los a construir una Europa més preparada per a les futures etapes de la globalització.

1. Transició energètica. Evitem que s’entengui la transició com un simple canvi de combustible (del fòssil al renovable), ja que tan important com això és la reducció del consum basant-se en l’eficiència, que suposa disminució de demanda, i en l’autoconsum, que suposa menys dependència. A causa de les diferències entre països europeus cal millorar la seguretat en el subministrament a través d'una certa solidaritat energètica, i això implica l’establiment d’una política energètica europea que inclogui harmonització de preus, intercanvis entre països i infraestructures de connexió.

Europa és un espai molt densament poblat, i amb relativament pocs recursos energètics, cosa que ha suposat una gran dependència històrica dels combustibles procedents d'altres àrees. Cal fer una transició que redueixi aquesta fragilitat amb l'ús de noves energies, i que alhora tingui en compte possibles noves dependències, com la disponibilitat de semiconductors o de nous minerals per construir plaques fotovoltaiques o bateries. Això demana esforços en diverses àrees, com la creació de coneixement, la generació de tecnologia i la fabricació local d’eines i productes que ens caldran. La notícia que Gazprom deixa fora de funcionament una part del subministrament de gas a Europa no fa més que obligar accelerar aquest tipus d’esforços. 

2. Organització política, seguretat i relacions externes. No hi ha cap dubte que la coincidència d’un seguit de crisis en pocs anys està provocant, i fent necessari, un replantejament del model de globalització que hem viscut en les darreres dècades, amb unes noves relacions de poder global, i noves interrelacions entre els que el compartiran.

Es va acabar la llarga etapa de postguerra, dels “dos pols” (Estats Units i la Unió Soviètica) amb el fracàs rotund d’aquesta i el creixement, per una banda, del paper xinès i, per l’altra, de la UE, que amb la seva integració a l'OTAN ha vist reduïda la seva necessitat de protecció per part del EUA. És difícil detallar com es podria configurar, però crec que podem plantejar-nos un escenari de “tres pols” (EUA, Xina i la UE), tenint clar que el primer i el tercer serien una parella de fet. Per poder arribar a l’objectiu, hem d’avançar en dos camins paral·lels que esquematitzo.

En el camp socioeconòmic, la vida dels ciutadans europeus ha d’estar basada en la llibertat, el benestar, la convivència democràtica i la seguretat personal i col·lectiva. Les eines per aconseguir-ho són: un gran esforç en la creació i repartiment de coneixement i d’aptituds per a tots al llarg de tota la vida, un sistema econòmic que creï valor real i el distribueixi equitativament, un benestar basat en l’accés a serveis més que no pas en l’apropiació d’eines materials, un creixement en totes les activitats col·laboratives tant privades com públiques, i una adequada protecció tant davant de la insostenibilitat ecològica com dels perills d’inseguretat. Això significa educació, salut, tecnologia, productivitat, aprofitament de recursos, consum responsable i col·laboració en l’àmbit global.

I en el camp polític, la UE ha d’avançar seriosament des de l’actual Tractat entre Estats Sobirans a una nova Unió Política de caràcter Federal que elimini la necessitat de la unanimitat. Hem de saber trobar uns bons equilibris entre unitat i pluralitat, entre llibertat i solidaritat, i entre autonomia i col·laboració. Si no es reforça l’actual pes i nivell de lideratge de la UE, el paper dels seus estats serà totalment marginal, i provocarà en els seus ciutadans una voluntat equivocada de replegament i un progressiu desmembrament, com ja hem començat a experimentar. Hem de deixar de ser un gran gegant econòmic, però un nan polític. No podem seguir badant. Crec que s’està entenent.

Acabo dient que els fets recents no deixen clar si Rússia formarà part d’aquest possible tercer pol, com alguns pensaven, o es convertirà en una petita part del pol xinès. Els propers mesos ens ho diran.