Uns la cerquen i altres en fugen

Dimarts al Congrés un diputat de Vox va dir que intentar parlar en castellà a les Balears era un malson («una pesadilla», segons El País del sendemà). Els malsons no els triam, hem de patir els que ens toquen. I ell, el diputat Salvà, deu tenir aquest, perquè només pot haver viscut aquesta situació somiant. La realitat el desmenteix de cap a peus, ho sabem tots: ells també. Però, els de Vox i companyia perceben que, si diuen que el seu objectiu és fer desaparèixer totes les altres llengües de l’Estat per a deixar només el castellà, potser entre la seva clientela n’hi haurà que trobaran que fan un poc llarg. En canvi, si afirmen que el castellà està perseguit als territoris no castellanoparlants, segurament poden atreure crèduls d’altres òrbites.

Aquesta intervenció la va fer en el debat d’una proposició no de llei (PNL) que, segons El Mundo, estava destinada a "garantir a totes les llengües pròpies —les cooficials més l’asturià i l’aragonès— els mateixos drets que al castellà". Ben just, per tant. També s’hi manifestaren en contra el PP i Ciudadanos. El PSOE va fer funambulisme, però va afirmar que igualar totes les llengües és inconstitucional.

El document inicial l’havien preparat deu entitats de les comunitats autònomes amb llengües altres que el castellà (Aragó, Astúries, Catalunya, Galícia, Illes Balears, País Basc i País Valencià). La PNL la presentaren els grups parlamentaris d’Unidas Podemos-En Comú Podem-Galícia en Comú, Plural, Euskal Herria Bildu, Republicà i Basc.

En síntesi, el document demanava que a) les llengües "pròpies" tenguin el mateix reconeixement i els parlants els mateixos drets i deures reconeguts al castellà; b) els funcionaris sàpiguen la llengua del territori on presten els serveis; c) s’impulsi l’oficialitat de les llengües "pròpies" que encara no són oficials; d) els drets i deures que fins ara només eren del castellà s’estenguin a les llengües "pròpies" (capacitació del personal de les administracions públiques, també la de Justícia, ús generalitzat en les pàgines oficials i reconeixement internacional en paritat amb el castellà); e) es posi fi a la imposició exclusiva del castellà, que afecta l’activitat econòmica i singularment l’etiquetatge, i s’emprengui una política per a acabar amb les discriminacions lingüístiques i per a difondre el coneixement i el respecte de totes les llengües de l’Estat; f) es permeti l’ús administratiu de les distintes llengües entre territoris del mateix domini lingüístic i se signin acords de recepció recíproca de mitjans de comunicació entre aquests territoris, i g) s’impulsi un respecte real d’aquestes llengües, basat en drets i deures i en l’actuació compromesa de tots els poders de l’Estat.

En la votació de dijous només s’aprovà el que aquí hem indicat com a c, e i f. El PSOE en aquests tres casos hi va votar a favor.

A pesar que una PNL només té el valor d’una declaració dirigida al Govern, el partit del president va barrar els punts que implicaven un compromís directe de l’Estat i, fora d’algunes toleràncies, les mesures que suposaven una igualació real de drets i deures amb el castellà.

Tots som iguals, diuen. La democràcia espanyola és plena, segons el president Sánchez. La plenitud, però, no es mesura per les paraules, sinó pels fets.

La PNL pretenia avançar en la igualació de totes les llengües, en drets individuals i col·lectius. Però dins Espanya —es torna a demostrar— això no és possible (el grup lingüístic majoritari i els seus portaveus s’hi oposen: no volen tenir cap obligació respecte de les altres llengües i no volen renunciar a la supremacia del castellà a tot arreu). Altre temps s’havia suggerit que, a l’escola, els alumnes dels territoris de parla castellana estudiassin, a més del castellà, una altra llengua "espanyola". Una mesura positiva en molts d’aspectes, també com a mesura profilàctica contra l’insalubre monolingüisme militant, però...

Aquest tracte desigualitari no es manifesta sols en la qüestió lingüística. Hi ha una justícia venjativa i una justícia absentista, segons a qui s’aplica (uns, tancats per delicte d’odi per unes cançons; uns altres, agressors de fet, lliures). Un rei que regna, sense complexos, per a una part dels súbdits (els de dretes i els unionistes), a la resta, pot considerar-los enemics (el 3 d’octubre en feu gran ostentació). Símptoma d’aquest biaix és la recepció que té entre l’extrema dreta. D’altra banda, també és útil observar on s’han anat a protegir l’emèrit i els polítics catalans exiliats. El primer, a països àrabs que no són exemple de sistema democràtic; els segons, al cor d’Europa, on l’assentament de la democràcia és sòlid: un cerca refugi en les autocràcies mentre que els altres en cerquen en les democràcies; un fuig de la justícia, els altres surten a cercar-la.

Joan Melià és investigador col·laborador de la UIB