Cerquisme i colauisme

Em pregunto si ja han vacunat el Cobi. La mascota olímpica viu des de fa anys a la residència dels somnis paralítics. El quisso amb manteta passa el rosari de la nostàlgia invocant aquella ciutat de felicitat en un cel d’orgasme pirotècnic. La capital s’ha polit els estalvis i la droga del 92 i ara torna a ser aquella pidolaire, estràbica, desmemoriada, emmetzinada, empiocada que no sap on va vagant moribunda pels carrers. Algunes ànimes de càntir, que no saben ni el que és un càntir, van veure en el colauisme un nou somni per a Barcelona... Ha, ha; he, he; hi, hi; ho, ho; hu, hu. Quin tipus de rialla trieu?

Posem-nos seriosos un moment. Quan sortim, finalment, del formiguer de la pandèmia veurem que el llegat del colauisme ha estat pintar de colors lisèrgics infantils el terra urbà. El colauisme va ser una promesa divina de multiplicació dels pans i els peixos per a la ciutadania afamada i assedegada i s’ha convertit en una multiplicació de mans buides, espellades, dessagnades. Del tot al res. Game over. El colauisme és el passat fracassat. I Jaume Collboni, i el PSC, que sí que és etern, tenen tots els números de la rifa calculada per reconquerir Barcelona el 2023. El colauisme continuarà sent el que és: un aparell de propaganda. Dir, dir, dir... Repetir, repetir, repetir. Opinar és fàcil. Fer, molt difícil. Teòrics dels enciams que no han tocat mai un enciam. No volen l’enciam real, volen l’enciam irreal. Venen el vegetal ideal que no existeix en la realitat. Resultat: panxa i neurones amb teranyines. Desnutrició, depressió. Es diu gatllebrisme. Un conte, una faula, una ficció.

Per explicar contes se n’ha de saber. Hi ha escoles que n’ensenyen. Una de les que estan més de moda és el cerquisme. Javier Cercasés un escriptor que fa virolles de túning de cotxe en un pàrquing d’esplanada d’hipermercat endiumenjat pel pollastre a l’ast. Aviat es parlarà només d’ell i no de la seva obra. De fet, l’obra que està fent és ell, ell i ell. El cerquisme fa passar el jo io-io pel nosaltres. És un moviment ideològic que construeix gratacels i gratacels imaginaris d’unskyline de Catalunya inexistent. L’obra d’aquest arquitecte de ficció és fer veure que qualsevol català que vulgui la llibertat està posseït pel diable amb trident nuclear. Pisos i pisos de ciment opressiu per fabricar irrealitats contra la independència, la democràcia, les urnes, els catalans, Catalunya i si cal contra qualsevol ésser que gosi contradir-lo sobre si la truita amb patates ha de dur ceba, farigola o cable coaxial: el que ell digui és la veritat. El cerquisme és un sistema físic i neuronal en què sempre s’ha d’estar emprenyat, cabrejat, enutjat, restret, reprimit. Expressat amb l’habilitat del triler de la Rambla que amaga la boleta de la realitat. I que cobra per això. I que treballa per això. Mai, mai l’enxamparàs. Houdini de la negació, la ficció, vivint de tu i rebutjant-te a tu. Són coses de família.

Cerquisme i colauisme: germans bessons. O cosins germans. Aristocràcia de la casta i de la pasta. Monarquia dels pocs contra els molts. Són fills d’un Déu que proclama un únic manament de la llei letal: jo, sí; tu, no. Tots els que no sigueu, penseu, reflexioneu, ideeu, feu, com nosaltres: no, no i no. No us han atonyinat l’1 d’Octubre. No hi ha repressió. No hi ha català. No hi ha país. No hi ha persones. No hi ha res. Forts amb els dèbils. Dèbils amb els forts. Patrocinats, subvencionats, untats pel poder que no vol realitat. El seu estat és el mal estat. Ho tenen tot. Menys la llibertat. Esclaus. Tristos. Penats. Malhumorats. Envejosos. No saben el que és somriure. No saben el que són les persones de carn i ossos. No saben. No volen l’altre. Perquè admetre l’altre és descobrir la seva ficció. La seva immaduresa. La seva feblesa. Admetre l’altre és acceptar que hi ha vida més enllà d’ells. Però per a això s’ha de ser mortal, humil, real. Per a això s’ha de ser humà, no un putxinel·li.