'La netedat' és el títol amb què Sebastià Alzamora torna a publicar poesia, nou anys després de 'La part visible'. En una de les peces inicials, 'Preparació per al poema', hi ha dos protagonistes (un jo i un tu) que són al costat d’un safareig amb “herbes molles i molsa a tot arreu” i que haurien preferit veure un riu de força cabalosa. S’insinua la contraposició entre “brutor” i “netedat” que recorre el llibre. Fer una analogia amb “la realitat i el desig” de Cernuda resultaria tan temptador com fals. La brutor forma part indefugible del nostres paisatges externs i interns, i potser només ens hi de hem revoltar una mica . “La identitat és una qüestió / que tendeix a cobrir-se de lleganyes”, acaba el poema. Però poques planes més endavant, amb el poema 'Lliris', Alzamora fa servir els tons d’un lirisme que en ell sona nou: la netedat.
El recull s’organitza en seccions, algunes amb força homogeneïtat temàtica. 'Animals' és, com el nom indica, un bestiari. No hi trobareu bèsties fantàstiques ni exòtiques, sinó més aviat emblemes de la mallorquinitat: l’ase, el cavall, el porc, el xot. Són animals de fang i terra bruta, però animats per una estranya dignitat: la del porc a qui l’enamorament fa sentir “un cert desig de transcendència”, o la del xot que “s’emparenta amb la llum”. Un anhel mig irònic (només mig) de netedat. A la secció 'Marines' (on hi ha alguns dels millors poemes del llibre), els paisatges marins es mouen sobre un eix semblant: al bell 'Marina en calma', hi ha un faroner que viu prop de l’alga estantissa però que, amb la faronera, “emeten llums que esqueixen les foscúries”. Tot, bèsties i paisatges, sembla il·luminat, gràcies a la imaginació poètica d’Alzamora, per una estranya claror de mite.
La secció que tanca el llibre està formada per un llarg poema (quaranta-dues estrofes de deu decasíl·labs), amb el mateix títol del recull. La composició recull motius de les seccions anteriors, amb un cert aire desordenat monòleg interior, tocat d’onirisme. Hi ha les veus dels morts, la vida bruta. I la netedat, que tant pot ser anhel com destí imposat: “La netedat, la tens o se t’imposa”, repeteix. A la poesia, ja ho sabeu, no hi heu de cercar solucions fàcils a les perplexitats de la vida.