El cervell té sexe?

Anem a pams. Òbviament, quan parlem de sexe no ens referim a l’acte sexual, però tampoc al gènere. Ja s'ha dit: el sexe, masculí o femení, es basa en la biologia, mentre que quan parlem de gènere ens referim a rols i comportaments socials i, per tant, el sexe no necessàriament ha de coincidir amb el gènere. I, com és sabut, de gèneres n’hi ha més de dos.

Aclarit això, la resposta a la pregunta del títol és que sí, el cervell pot tenir sexe. Ho explica en una entrevista la neurocientífica de Harvard Jill Goldstein. Ara bé, tot i que el cervell humà presenta diferències sexuals, són molt més subtils i complexes del que podríem imaginar.

Què vol dir exactament que el cervell tingui sexe? La diferenciació comença durant el desenvolupament fetal, al voltant del segon trimestre. Els cromosomes sexuals (XY per a mascles, XX per a femelles) i les hormones gonadals regulen el desenvolupament del cos i el cervell. Aquests efectes organitzatius de les hormones poden perdurar tota la vida, tot i que hi ha moltes variacions.

Cal tenir present, però, que la variabilitat dins de cada sexe és més gran que les diferències entre sexes. És a dir, hi ha més diferències entre dones o entre homes en particular que entre homes i dones en general. Malgrat això, les petites disparitats cerebrals poden tenir implicacions importants. Poden explicar, per exemple, per què veiem singularitats sexuals en molts dels trastorns cerebrals coneguts, com ara la depressió, l'ansietat, l’autisme, l'esquizofrènia o l'Alzheimer. La comprensió d'aquestes peculiaritats sexuals en el cervell té implicacions per a la medicina perquè moltes malalties cròniques afecten homes i dones de manera diferent, i entendre el paper del cervell en això podria conduir a tractaments més eficaços i personalitzats.

La discussió sobre aquest tema ha estat històricament carregada de prejudicis i temors. Als anys 60, hi havia la preocupació que qualsevol recerca sobre diferències cerebrals entre sexes pogués ser utilitzada per justificar la superioritat masculina. Irònicament, la ciència ha revelat que, en molts aspectes, el cervell femení és més robust, especialment pel que fa a l’estabilitat del comportament. De fet, la ciència del dimorfisme sexual en el cervell no hauria de ser utilitzada per reforçar estereotips ni per justificar desigualtats socials. Al contrari, hauria de servir per entendre millor la diversitat humana i millorar la salut de tothom.

La neurociència ens mostra que el cervell humà és un òrgan increïblement versàtil i complex, que canvia constantment al llarg de la vida. Les diferències sexuals són només una part d'aquesta complexitat. Entendre-les pot ajudar-nos a desenvolupar millors eines de diagnòstic i teràpies més efectives, però no hauria de ser mai una excusa per limitar el potencial de ningú.

Deixeu-me dir, doncs, que en lloc de centrar-nos en les diferències, ens hauria de captivar la formidable plasticitat i adaptabilitat del cervell humà, sigui quin sigui el seu sexe.