Charlie i la fàbrica de censors

Per estrany que ens pugui semblar avui, els primers símptomes evidents de la caiguda del comunisme soviètic es van viure majoritàriament com l'inici d'una nova etapa –en rus, perestroika significa reestructuració– i no com el final més o menys inevitable i agònic de l'URSS. És probable que molts fenòmens culturals associats a la mentalitat postmoderna tardana que en els nostres dies també són conceptualitzats com l'inici d'un nou horitzó històric, siguin, en realitat, un final. En aquest sentit, sembla raonable considerar seriosament la possibilitat que, en comptes de presenciar un gran canvi, potser estem observant, sense adonar-nos-en gaire –o potser fent-ho veure–, un panorama de veritable decadència. La sospita va més enllà de les mal anomenades "guerres culturals" i del seu component més grotesc: la modificació pro domo sua de contes infantils com a conseqüència de la pressió de determinades minories, etc. El cas Roald Dahl, autor del famós Charlie i la fàbrica de xocolata, ha mostrat la censura derivada de les noves inquisicions.

Al web www.inclusiveminds.com, que promou obertament la censura prèvia, llegim que aquesta xarxa fou fundada el 2013 i que treballa amb el món del llibre infantil "per donar-li suport en una representació autèntica" (totes les altres representacions, ja se sap, són inautèntiques). Disposen d'una xarxa organitzada d'ambaixadors de la inclusió [inclusion ambassadors: censors]. "Recomanem als creadors de llibres (normalment editors i, de vegades, autors i il·lustradors) que demanin connectar-se amb la nostra xarxa en l'etapa més primerenca possible del desenvolupament d'un llibre, de manera que els ambaixadors d'inclusió puguin compartir matisos relacionats amb la seva experiència viscuda a mesura que es creen els personatges i es desenvolupen els arguments". Encara que pugui semblar una broma, tot això té, a més, tarifes. Una primera consulta, per exemple, són 200 lliures, mentre que els "comentaris detallats" estan entre les 265 i les 430 lliures, depenent de l'extensió.

Heus aquí una perestroika cultural en tota regla. Com en el cas de la perestroika política original, el que mostra és, segurament, un món que comença a apagar-se: el de la postmodernitat paròdica. Entre els escriptors i creadors en general, la resposta al cas Roald Dahl ha estat clara: en ple segle XXI la censura és intolerable, i l'autocensura derivada de la cultura de la cancel·lació i altres formes de xantatge, encara més. Penso que aquesta inèrcia decadent, de fi de cicle, s'hauria de capgirar d'una manera fructífera per al món de la creació literària. En comptes d'aquests suposats "ambaixadors de la inclusió" hi hauria d'haver ambaixadors del talent, la creativitat i la gosadia. En una consulta primerenca, i també per 200 lliures, un aspirant a censor que no va passar mai de la redacció sobre la tardor que li va fer escriure la senyo a sisè de primària podria posar-se en contacte amb joves escriptors i escriptores que ara mateix estan fent coses magnífiques i innovadores.

En una segona consulta, i per només 430 lliures esterlines, podrien comprovar que els personatges no "es creen" sols, i que els arguments no "es desenvolupen" per art d'encanteri. No, darrere hi ha una persona que fa aquestes coses, i el seu criteri no pot estar restringit pels capricis ideològics de ningú, com passava en temps obscurs, fins i tot si es tracta d'una persona especial i màgica com tu, entorn de la qual gira l'univers. No, mira: si vols canviar el món, si vols realment que els teus criteris se sentin, el que has de fer és escriure bones novel·les o guions suggeridors, assaigs ben argumentats o articles que tinguin una certa gràcia. Fes-ho com vulguis: som lliures. El que no pots pretendre, bonico, és censurar la feina dels creadors, perquè això de censurar forma part del passat. Posa't al lloc que et toca i en comptes de demanar que els escriptors o els editors t'escoltin, escolta'ls tu a ells. Prova d'escriure alguna cosa semblant a Charlie i la fàbrica de xocolata d'acord amb els teus criteris, que ara són els del sistema. I què és, avui, el sistema? El seu triple lubricant són els ansiolítics, les sèries de Netflix i les xarxes socials. És l'anar fent de les classes mitjanes paròdiques del món low cost, la seva atonia queixosa, el nyeu-nyeu incessant de piulades i missatgets, la vida vicària de les pantalles, la viscositat d'un narcisisme ambiental que transforma el simple consumidor en un activista imaginari desfilant pels lineals del supermercat o els prestatges de les llibreries.