La Chicharra i la Patatetes
Fa algunes setmanes parlava de l’origen de la plaça Espanya i del desaparegut Teatre España, a la cantonada amb el Paral·lel. En aquell article citava dues ballarines gitanes que van despertar la meva curiositat. De la primera en parlava La Campana de Gràcia, l’any 1916, quan descrivia un cafè concert del Paral·lel atapeït de meuques, anomenades papallones, i pagesos que hi deixaven el sou. L’estrella principal d’aquell local era la Bella Patatetes, a la qual un senyoràs feia proposicions ben deshonestes. De la segona en vaig tenir notícia per un article de Rosa Maria Arguimbau, a la revista Imatges del 1930, on parlava dels gitanos que es reunien al cafè de La Pansa i al bar del Teatre España. I de les ballarines de flamenc que hi actuaven, com la Patatetes i el seu posat innocent; la Tomacons, de gràcia andalusa, i la Chicharra, descrita com una vampiressa, totes tres triomfadores als escenaris de l’Exposició Internacional del 1929. Unes dones que tenien en comú haver nascut a Hostafrancs, en una època en què aquest barri va donar grans artistes a la nostra ciutat.
La dels gitanos de la plaça del Sol, actualment plaça d’Herenni, és una de les tres comunitats his- tòriques d’aquesta ètnia que hi ha a Barcelona, juntament amb la del Portal i la de Gràcia. El seu origen va lligat a l’expansió de fondes i cavallerisses que es van desenvolupar en aquell indret durant el segle XIX, transformant el seu veïnat gitano en el més nombrós de la ciutat gràcies a l’aparició de la plaça de braus de Las Arenas i l’escorxador de la Vinyeta. Antigament la barriada es completava amb la població de barraquistes que hi havia pels voltants de l’avinguda Mistral, organitzada en patis com els del Carboner, de la Gallega i dels Gitanos, on un dels oficis més populars era el de tractant de bestiar.
A la segona meitat del XIX es va posar de moda el flamenc a Barcelona, un espectacle interclassista que atreia espectadors de totes les classes socials i en què els gitanos van destacar especialment. Músics i ballarins que interpretaven bulerías, tanguillos, rondeñas, fandangos i soleás, a més de danses com el garrotí i la botelleta. A principis del segle XX hi havia barris com el Raval plens de tavernes andaluses, amb petits escenaris, que congregaven personatges populars com Santiago Rusiñol, conegut en aquell ambient com el Niño de la Rambla. Tanmateix, la gran explosió flamenca va arribar amb l’Exposició Internacional del 1929, que va oferir molts espectacles d’aquell estil per fer les delícies del públic estranger. En locals com el Villa Rosa i la Bodega del Toro triomfaven les germanes Chicharra, amb altres estrelles com Lolilla la Cabezona, la Ciega de Jerez i la Niña de los Peines.
Concha la Chicharra era coneguda per ballar una altra dansa típica gitana, de caràcter humorístic, coneguda com el crispín, que consistia en anar- se despullant mentre ballava fins a quedar només amb la roba interior. A més de triomfar al Teatre España, la Chicharra va actuar al Folies Bergère del Paral·lel, on era presentada com la Reina del Flamenc. Al Villa Rosa va compartir cartell amb la Macarrona i amb Rafaela Valverde la Tanguera. I als anys vint les germanes Chicharra eren la màxima atracció al Circo Barcelonés, al Teatre Talia i a Can Juanito el Dorado. Sebastià Gasch en parlava a la revista Mirador, on va comunicar la mort de la germana petita. Un altre cop tota sola, Concha la Chicharra va continuar treballant, tot i que després de la postguerra se li perd la pista. Unes artistes que van ser importants per a la nostra ciutat, representants d’un art nascut entre els gitanos d’Hostafrancs, avui injustament oblidades.
