Chillida, la guerra, habitar i construir
Demà fa cent anys que va néixer Eduardo Chillida i el porto al Bon dia pel simple plaer de poder parlar d’art en un article com aquest, que sovint està dedicat a la crua realitat.
La paradoxa és que, de fet, no tinc gaires paraules per parlar de Chillida, més enllà de dir-los que davant la seva obra em trobo corprès per la bellesa i interpel·lat per la seva contemporaneïtat, i que poques vegades m’he sentit tant en harmonia en un espai com al Chillida Leku d’Hernani.
M’admira la capacitat de Chillida d’haver donat a la pedra i al ferro tanta elegància material perquè, per força, havia de ser conseqüència de la seva elegància espiritual. Mirin això: "Em mesuro cada dia per saber si he crescut, no per conèixer la meva estatura". "L’artista sap el que fa, però perquè valgui la pena, ha de saltar aquesta barrera i fer el que no sap, i en aquell moment està més enllà del coneixement".
Obres com les de Chillida representen avui l’oposat de la imatge de la destrucció criminal, bàrbara i inhumana a Gaza o Ucraïna que omple cada dia les nostres pantalles. Ahir vam publicar un reportatge extraordinari de Francesc Millan des de Pokrovsk, en què un jove de Kíiv li deia: "Els dies que els russos ens bombardegen ja no tinc por". "Què et fa por?" "Haver perdut la vida que havia de viure". Va ser llegir aquesta confessió i recordar Chillida quan va dir que "només si som capaços d’habitar podrem construir".
