Chordà i la cultura amenaçada
Al MACBA hi ha una nova exposició que no us podeu perdre, no només perquè valgui la pena artísticament –que la val, i molt– sinó perquè és un exemple de llibertat creadora com n'hi ha poques. La mostra es titula Mari Chordà... i moltes altres coses i ja l’ha comentat a l'ARA Antoni Ribas Tur, de manera que no m’hi esplaiaré. Aneu a veure-la, hi serà fins al gener.
La qüestió és que les obres de l’artista i poeta ampostina s’exhibeixen al gran temple de l’art contemporani barceloní en un moment molt oportú. A ella, que ve del silenci del franquisme i d’aquells anys 70 en què vam començar a escriure la nostra història democràtica, li ha tocat entrar per la porta gran del MACBA quan tant aquí com a massa llocs la cultura està seriosament amenaçada i, amb ella, la democràcia. Podem mirar cap a una altra banda i el problema no desapareixerà; segurament, anirà a més. Com que conec Chordà i el seu compromís indestructible amb el lliure arbitri, sé que l’actual situació la preocupa.
Aviat farà cinquanta anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, amb motiu de les quals justament va publicar el seu primer poemari, que cedeix el títol a la citada exposició. Juntament amb moltes altres companyes de lluita, ella va ser en aquell esdeveniment iniciàtic fent germinar el moviment feminista a Catalunya, al qual tant devem com a societat. Perquè vivim en uns dels països més feministes del nostre entorn: aquí les dones poden avortar –a Andorra, no–; aquí les persones LGTBIQ+ es poden casar –a Itàlia, no–. Per no parlar de la nefasta situació de la diversitat afectiva i sexual i de les dones al veí Marroc.
A casa nostra, l’auge de l’extrema dreta és una espasa de Dàmocles sobre les llengües, les manifestacions culturals i tot allò que suposi una expressió no dirigida, sigui individual o col·lectiva. Allà on tenen mà els fans del dictador que li va amargar la joventut a Chordà –o on la tenien fins fa dos dies– ara passen coses que no podíem ni imaginar i que suposen un clar retrocés. A la Comunitat Valenciana van començar demonitzant-se les revistes en català i ha acabat per suprimir-se la formació en igualtat de gènere com a mèrit per a dirigir l’Institut Valencià d'Art Modern (IVAM), com si avui dia es pogués programar cultura en un gran equipament públic sense tenir una formació en igualtat de gènere.
Algú pensarà que no n’hi ha per a tant, comparat amb els sis anys de presó a què acaben de ser condemnades la directora teatral Yevguenia Berkóvich i la dramaturga Svetlana Petriychuk a la llunyana Rússia per una obra de teatre per la qual les acusen de fer apologia del terrorisme. No els sona una mica al cas de Pablo Hasél? Es comença per censurar una portada d’El jueves, una cançó, una peça teatral i s’acaba ves a saber com. No és ara que ha començat l’ofensiva, però toca ja posar-se a la defensiva. I què millor que acabar amb uns versos de Mari Chordà: “Malgrat tal panorama, / no et quedes sempre / dintre de la closca, / crosta, crosta”.