Churchill i Dylan (contra Trump)
LondresLondres ja té els llums de Nadal fent pampallugues. Tradició i comerç. A l’hora del crepuscle, amb el Benet passem rabents en bicicleta elèctrica per davant del Big Ben, tenyit d’una boirosa coloració ataronjada, com de postal kitsch. La gent surt de la feina, hi ha molt moviment i excitació. És un capvespre tardoral bigarrat, tothom circula apressat.
Anem cap a les War Rooms de Churchill, aquest mes que se celebra el 150 aniversari del seu naixement: en concret el dia 30, Sant Andreu. L’indomable Churchill va venir al món el 1874 a la mansió de Blenheim Palace. I va morir el 1965. Les War Rooms han estat pràcticament intactes des de la victòria contra Hitler el 1945: són un laberint subterrani de passadissos i estances des d’on el govern anglès va dirigir la lluita durant la Segona Guerra Mundial. Es van construir sota el ministeri d’Obres Públiques, a prop de Downing Street. Era un lloc claustrofòbic però segur, secret. No hi va caure cap bomba alemanya. Churchill i el seu cercle més estret hi van passar molts dies i moltes nits en un ambient d’austeritat nerviosa. La visita és apassionant, d’un gran poder de suggestió. Costa poc de transportar-se en el temps. Som els últims a entrar-hi i fem tot el recorregut gairebé sols.
Churchill és un mite per als anglesos. Una bèstia política. Una força de la natura. Amb criteri propi. Tota la vida va beure (whisky, xampany, cervesa...) i va fumar (havans) sense cap mena de límit raonable. Pensava que moriria jove com el seu pare i volia gaudir intensament. Res no el deturava. Fins poc abans de morir als 90 anys, encara era diputat. El secret de la seva longevitat? "No sport!", deia amb un mig somriure burleta. També va tenir temps per escriure: les seves memòries li van valdre ni més ni menys que el Nobel de literatura (1953). La seva biografia pública, tan extensa, té taques negres: a l’Índia ho saben prou bé. Va ser, per a bé i per a mal, un líder fort, un europeu del "món d’ahir", com diria Zweig amb nostàlgia, un home temperamental que va saber, tanmateix, com a liberal conservador, fer front a la barbàrie nazi. Se sabia nascut per manar, adorava el poder. I a fe que el va exercir.
En sortir de les War Rooms, anem al fastuós Royal Albert Hall, on aquesta nit actua l’avi Bob Dylan, un altre personatge singular que als seus 83 anys manté una envejable vitalitat. També ell és una força de la natura. I també ha estat premi Nobel (2016). Són els dos únics llorejats no pròpiament escriptors o intel·lectuals. A l’entrada ens segellen els mòbils. Passarem tres hores desconnectats, cosa que inevitablement ens connectarà millor amb Dylan, la seva veu rogallosa, la seva harmònica lliure, el seu ritme pausat. Sense mòbil es pot assaborir millor la vida. No em sé imaginar Churchill amb mòbil.
Amb una copa de xampany, des d’una llotja d’aquest coliseu cobert amb capacitat per a 9.000 persones, brindo pels mites d’aquest dia londinenc, el polític i el músic. A l’espera que surti Dylan a l’escenari, bevem a un ritme churchillià. Una nit és una nit. Els ulls ens espurnegen, el concert serà fantàstic. El de Minnesota es posa a tocar sense saludar el públic, manté el pols durant una hora i mitja, amb el piano com a crossa, i plega també sense acomiadar-se. Tot se li perdona. Gràcies per aquesta nit, Gala i Benet. Acabo amb una última idea: si Churchill és l’europeu que representa l’ordre heroic i classista, Dylan és el nord-americà que va obrir portes al desordre igualitari. Tots dos compromesos amb la llibertat i la cultura, homes d’idees i d’acció. Quan el polític britànic va morir, Dylan acabava de publicar Els temps estan canviant. El que ni l’un ni l’altre no podien saber és que seguirien canviant fins a fer tornar l’ou de la serp antidemocràtic en nom d’una llibertat fake. Trump és l’anti-Churchill i l’anti-Dylan: trenca l’ordre de l’un i s’aprofita del desordre de l’altre. Trump ni escriu ni llegeix. Churchill hi veuria un nou enemic corrosiu a batre, i el guanyaria. Dylan segueix cantant abans que el seu món no s’enfonsi del tot.
