Cicatrius invisibles: dones i medicació

Uns dies enrere una professional de nom Anna va explicar a la xarxa LinkedIn una experiència recentment viscuda. Volia compartir-la perquè l’havia impactat força. Una persona molt propera, que l’estimava bé, la va fer rumiar intensament. L'Anna travessa un trànsit personal difícil, però “humà, normal i quotidià”, segons les seves paraules. La persona propera li demanava que anés a veure al seu metge perquè li pautés un tractament. “Un tractament?”, es va estranyar l'Anna. “Sí, per a la depressió o l’ansietat o el que sigui que tinguis”. I la seva resposta va ser clara i directa. “Ni pateixo depressió ni ansietat. Experimento tristesa a estones pel dol que visc, pel que ja no és, ni mai serà”. Explicava llavors com li havia sobtat haver d’arreglar amb un tractament farmacològic, una pastilla, qualsevol emoció que, simplement, havia de viure i deixar passar. Concloïa que és un error cada cop més freqüent en una societat on és més fàcil anestesiar el símptoma que abordar l’origen.

El fet és que l'Anna tenia tota la raó. Estem consumint pastilles per resistir la quotidianitat, per superar un dol, deixar enrere la tristor d’un divorci, oblidar les expectatives frustrades o enfrontar-nos a aspectes difícils de la vida o de la nostra pròpia personalitat. La pregunta és si aquesta és la resposta adequada a les situacions que la provoquen. Analitzar el perfil de qui es medica ja ens aproxima a algunes primeres causes: trobem sobretot dones, joves o grans; un 42% d’entre les persones en atur (també dones, majoritàriament), i un 24% entre els qui es dediquen exclusivament a les tasques de la llar (dones, majoritàriament), segons l'Enquesta Nacional de Salut. Veiem clarament l’impacte de les condicions socioeconòmiques sobre el malestar de la població femenina.

El fet és que les dones catalanes pateixen el doble que els homes trastorns mentals d’ansietat i depressió, en concret un 32% enfront d’un 16%. Factors biològics sumats a les condicions de desigualtat que sofreixen formen un còctel imbatible.

Jo mateixa vaig participar com a investigadora en un estudi realitzat en empreses radicades a Catalunya, i en totes, les dones expressaven sistemàticament un nivell de satisfacció inferior al masculí, independentment del lloc que ocupessin a la companyia. Tant si analitzàvem una recepcionista com si es tractava d'una directiva, el seu nivell de satisfacció va ser sempre inferior al del seu homòleg masculí. És difícil no sentir ansietat quan es cobra menys, quan amb prou feines hi ha mesures per a la conciliació de la vida personal i laboral o quan hi ha tants obstacles per progressar en la carrera professional.

Per pal·liar aquest malestar emocional generalitzat utilitzem hipnòtics, sedants, ansiolítics. En un estudi realitzat amb pacients de les Balears, Catalunya i la Comunitat Valenciana es va detectar que el 75% dels qui feien servir medicació davant el malestar emocional eren dones.

El més greu és que no només es medica la població adulta. Segons l'enquesta sobre l'ús de drogues en ensenyaments secundaris a Espanya els tranquil·litzants ja figuren com la quarta droga de més consum entre adolescents. En van detectar un ús superior entre les noies: el 24% d'elles havien ingerit ansiolítics o somnífers alguna vegada, davant d'un 15% dels nois. I l'edat, amb la maduresa que suposadament porta aparellada, no sembla una solució, ja que les dades mostren que el consum creix a mesura que es compleixen anys.

És comprensible sentir ansietat quan l'estereotip que s'espera d'una dona és tan rígid i inabastable, una superwoman sempre perfecta i al servei de tothom. Les xarxes socials mostrant imatges de cossos impossibles i desitjables pot estar en l'origen de l'increment d'aquesta medicació entre les adolescents. Per a les adultes s’han detectat més de 200 missatges al dia sobre operacions estètiques. L'imperatiu social de bellesa i joventut soscava l'autoestima de les dones i les condemna a una insatisfacció permanent amb si mateixes.

El feminisme no pot passar per alt aquesta situació limitant del nostre benestar i salut. Ha de formar part de les nostres preocupacions i dels nostres treballs, ja que és una mostra esfereïdora i sovint silenciada de discriminació femenina. Contra aquesta perillosa espiral del malestar, el millor antídot és la sororitat, la convivència comunitària, l’amistat i les autèntiques polítiques d'igualtat.