Els CIE, una zona de no-dret
El desembre del 2013 vam denunciar la mort per suïcidi d’un intern del CIE de Barcelona, A.M., després de 12 dies de reclusió a l’espera de ser expulsat a Armènia. La informació dels interns a qui vam entrevistar i la documentació mèdica avalaven que A.M. hauria estat colpejat pels agents i, per aquest motiu, conduït a una cel·la de càstig, en què va arribar a una situació límit que el va empènyer a penjar-se. Els agents policials no van evitar aquell suïcidi, tot i tenir el deure de fer-ho. Aquest no va ser el primer ni el darrer suïcidi en un CIE. El 2014 es va adoptar un protocol antisuïcidis. Tot i així, el 2019 el jutge de control del CIE de València va tornar a instar a aplicar canvis, després d’un altre suïcidi d’un intern.
Els CIE, on es priva de llibertat les persones per un motiu administratiu i no per haver comès cap delicte, són exemples paradigmàtics del que en dret internacional s’anomenazona de no-dret, que a la pràctica es tradueix en un standby del sistema de garanties. Als CIE, per exemple, no s’apliquen les normes i els protocols vigents en altres espais de privació de llibertat, com les presons.
No va ser fins al desembre del 2020 que la secció sisena de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar una resolució inusual i contundent contra la precipitada decisió d’arxivament d’una denúncia per maltractaments al CIE de Barcelona. Aquella resolució va ser un cop de puny damunt la taula contra la inèrcia de passivitat dels jutjats a l’hora d’investigar les denúncies de maltractaments. L’Audiència cita com a referent l’avantprojecte de llei d’enjudiciament criminal que recollirà explícitament l’obligació de fer investigacions exhaustives, esgotant tots els mitjans disponibles, davant la més mínima sospita d’ús de tortura o maltractaments, així com la prohibició d’arxivar aquests casos de forma prematura.
Amb aquella resolució, l’Audiència va anar més enllà del cas concret i va establir les bases del que hauria de ser una investigació efectiva a la llum dels estàndards internacionals. La decisió va recordar que la deficiència de les investigacions de tortura i maltractament constitueix en si mateixa una forma de maltractament i que l’eficiència de les investigacions és el remei més efectiu contra la impunitat.
Per sostenir la seva postura, l’Audiència va desmuntar un a un els arguments recurrents que solen ser adduïts pels jutjats per no investigar aquests casos. L’Audiència recorda la dificultat de les víctimes per reunir proves i la prolongació del poder intimidatori dels funcionaris de l’Estat envers les víctimes, que provoca que no sempre denunciïn amb rapidesa o no sempre aprofitin la seva primera declaració davant del jutjat per exposar els fets. La resolució denuncia la ceguesa dels informes forenses de les víctimes i el fet que la inexistència de marques físiques no pot ser interpretada com a element determinant de la inexistència de maltractaments. De fet, el Defensor del Poble el 2004 ja va alertar del dèficit qualitatiu detectat en la confecció dels informes mèdics de les persones detingudes per la sanitat pública. I respecte de la qualitat dels informes forenses, continuen sense seguir les pautes del Protocol d’Istanbul per a la detecció i documentació de la tortura.
La resolució també reprotxava que els jutjats no investiguin d’ofici aquests casos i recordava que en l’àmbit del dret penal no existeix la presumpció de veracitat dels funcionaris públics. També lamentava l’arrelada persistència de l’argument estatal segons el qual cal tenir cautela davant una possible estratègia de denunciar tortures fal·laçment per desacreditar les institucions. Finalment, la resolució denunciava que els jutjats no tenien en compte les limitacions de les víctimes a l’hora de demostrar els fets, així com l’indegut hàbit dels jutjats investigadors d’ometre dades, de no aprofundir en la cerca d’elements de corroboració o de desvirtuació dels elements existents i d’analitzar aquests elements per separat en lloc d’adoptar un enfocament de “quadre de prova” d’acord amb el qual els indicis s’han d’interpretar tenint en consideració la relació de reforç o exclusió entre ells.
La denúncia de B.Z. exposada per Irídia ha estat arxivada. B.Z. va ser posat en aïllament per contacte amb covid i des de l’inici va mostrar un estat d’ansietat i agitació que el va dur a autolesionar-se diverses vegades. Malgrat aquestes alertes sobre l’intens patiment de l’intern, durant deu dies els agents no van actuar per rebaixar la tensió, i van escalar les mesures fins a l’extrem de deixar-lo lligat de mans i peus durant tres hores. En els centres penitenciaris, el lapse màxim de contenció permès són 30 minuts. El 2017 el Defensor del Poble va elaborar una guia sobre contencions mecàniques. El 2019, en el seu informe anual, alertava de la insuficient regulació i aplicació pràctica d’aquestes contencions al CIE de Barcelona.
El jutjat ha permès l’expulsió de la víctima, que veurà notablement dificultada la seva possibilitat d’impulsar el procediment judicial, i, acte seguit, ha arxivat el cas al·legant que l’únic responsable de les autolesions és l’intern. La instrucció 12/2015 sobre el protocol de la Policia Nacional en la custòdia de persones detingudes esmenta la seva estricta vigilància per evitar autòlisis. Al seu torn, l’article 5.3 b de la llei orgànica de les forces i cossos de seguretat de l’Estat estableix que els agents policials són garants de la vida i de la integritat de les persones detingudes. Malgrat l’existència d’abundants recomanacions, criteris, resolucions judicials i lleis que defineixen clarament les obligacions de l’Estat, topem un cop i un altre amb l’aval judicial de la impunitat. Cal assenyalar els professionals que en són responsables en cada cas, però sobretot cal una reflexió més àmplia sobre la incompatibilitat de l’existència de zones de no-dret en democràcia.
Laia Serra és advocada penalista.