“Ja han passat set anys de l’1 d’Octubre”, em deia a mi mateix mentre un nou, ràpid, net i funcional vagó de metro de la línia L1 em transportava a tota velocitat d’Universitat a Glòries, i com si algú m’hagués llegit el pensament he començat a sentir “canta y no llores”. La interpretació era a càrrec d’un tercet format per solista, guitarra i trompeta (una trompeta gens estrident, per cert) que han fet una versió tan ben trobada del Cielito lindo que, en contra del que sol passar amb la majoria d’artistes (deixem-ho així) suburbans, he estat a punt de demanar-los un bis, però després de passar el plateret han canviat de vagó a correcuita.
Passen els aniversaris i de l’1 d’Octubre en queda la marca a la paret. Fins a la desobediència i a l’enfrontament físic va arribar l’estat de consciència d’un país que buscava la gran sortida als seus problemes. Set anys després, el paisatge social de Catalunya continua canviant acceleradament, el món es transforma i els nostres problemes són els de sempre però agreujats pel lucre cessant, com ara el finançament, els trens o l’edat d’emancipació dels joves, per citar els titulars informatius d’ahir mateix.
Mentrestant, l’estat de consciència es manté sense eines disponibles per materialitzar-lo, sotmès a la força centrífuga de receptes reescalfades que també sonen a amortitzades per més que les expliquen amb bones maneres. Al vagó del costat se sent que “de la Sierra Morena, cielito lindo, vienen bajando, un par de ojitos negros, cielito lindo, de contrabando”, i em quedo amb el consol que, a falta de res millor, cantant s’alegren els cors, cielito lindo.
