En ciència, el gènere importa
La ciència és objectiva i no té prejudicis: només els millors arriben a dalt de tot. Quantes vegades devem haver sentit expressions com aquesta? Innombrables. I com és que “els millors” en ciència gairebé sempre són homes blancs i del primer món? A hores d’ara, en ple segle XXI, sabent perfectament que el talent és el recurs més ben distribuït del món, segur que coincidiu en la resposta. És perquè ho han tingut tot de cara. Han tingut els recursos, els suports i les ajudes necessàries perquè les persones amb aquestes característiques hagin passat al davant. Si no fos així, entre els premis Nobel hi hauria més persones del sexe femení, més persones de l’hemisferi sud o més persones de colors de pell diversos.
Així, quan a una criatura (o a qualsevol) se li demanés que imagini una persona científica no li vindria al cap només aquella figura d’un home blanc amb ulleres i el cabell esperrucat. Hi hauria tantes imatges de persones científiques com diversitat de persones hi ha a la terra.
Em temo que algú de vosaltres deu pensar que si els recursos, els suports i les ajudes s’han donat molt més a homes blancs que a altres persones és perquè s’ho mereixien més. La ciència no hi entén de prejudicis. Doncs em sap greu haver-vos de desenganyar, però no és veritat. Hi ha biaixos en la valoració de mèrits per poder dedicar-se a la ciència.
He citat en alguna altra ocasió estudis que demostren sexisme. Per exemple, a l’hora d’avaluar projectes en convocatòries d’ajudes a la recerca. Ara, si no us voleu submergir en la literatura científica i em deixeu recomanar un sol document, mireu el film Picture a scientist (2020). Hi veureu històries de discriminació i assetjament que us farà angúnia de conèixer. El documental us atraparà a l’inici quan la biòloga del MIT Nancy Hopkins explica com Francis Crick li va magrejar els pits per preguntar-li què estava investigant, com si fos la forma més natural de fer aquesta pregunta. Sí, sí, en Crick, l’insigne científic que juntament amb Jim Watson va guanyar el Nobel per descobrir la doble hèlix de l’ADN –per cert, amb el nul reconeixement de la feina de Rosalind Franklin en aquest descobriment.
Nancy Hopkins i altres científiques van documentar els biaixos sexistes, com ara que els seus laboratoris tenien menys espai del necessari i eren més petits que els dels seus col·legues homes. I gràcies a això, MIT, Boston University i vuit universitats estatunidenques més van introduir polítiques de no discriminació per gènere, la qual cosa va fer augmentar el nombre de dones científiques.
No estem lliures de biaixos. I ni som conscients que els tenim. És feina de tots plegats adonar-nos-en, documentar-los i treballar per capgirar-los. No és fàcil. Ni per als més sensibles. Mireu, si no, una mica enrere. Moltes de les actituds que es veien normals –posem per cas– fa 20 anys, avui dia són clarament sexistes i racistes. Fa vergonya. Però sempre som a temps de corregir-nos. Som-hi!