Ciència: el nostre futur, en joc
Vivim temps molt convulsos que també afecten el progrés científic i la generació de coneixement. Com enfrontar-nos a les pandèmies que vindran? Com mitigar el canvi climàtic? Com cercar noves fonts d’energia? El paper de la ciència és objecte de debat arreu del món precisament quan els reptes globals exigeixen respostes conjuntes fonamentades amb evidències científiques. I, paradoxalment, la ciència i el món científic pateixen un dur atac.
Aquesta ofensiva es manifesta de maneres diverses. Als Estats Units d’Amèrica (EUA), amb un embat frontal al món acadèmic, amb retallades en la inversió en recerca i amb restriccions al que s’anomena llibertat de càtedra, que implica que no hi ha interferències governamentals en la recerca que es fa en un país. L’objectiu en aquest cas és reduir el pensament crític, posant clarament en perill el progrés científic i social. Els fons públics no són un caprici, són la garantia d’una recerca independent, sòlida i estable.
No podem ser aliens a l’impacte de la deriva de l’administració nord-americana en la recerca mundial. Històricament, els EUA han estat un pol d’atracció de talent científic i tecnològic global. Han sabut reclutar el millor talent, han finançat investigadors de tot el món i, gràcies a la construcció d’aquesta forta comunitat, han liderat la recerca de manera clara. La retallada en el finançament dels instituts nacionals de salut i de la Fundació Nacional de la Ciència no és només un problema intern dels EUA. Per posar-ne un exemple, l'erosió d'aquests programes amenaça la recerca en malalties globals com la sida, la tuberculosi o la malària, que causen més de 2,5 milions de morts l'any. Els atacs sistemàtics al món acadèmic no només debiliten la recerca als EUA, sinó que ho fan a escala global i ens afecten a tots.
La pressió contra la ciència no és exclusiva dels EUA. A Europa també observem una tendència preocupant. El debat sobre el finançament del futur programa marc de recerca i innovació de la Unió Europea (FP10) genera inquietud per una possible alteració de model: un desplaçament del suport a la recerca basada en l'excel·lència i la curiositat cap a una recerca definida i condicionada per altres interessos. Hem d’entendre que no hi ha recerca aplicada sense recerca fonamental, que és la que dona lloc a descobriments que permeten desafiar els dogmes i la que ha permès els grans avenços científics i tecnològics de la nostra societat. Pensar que només la recerca aplicada és veritablement útil és no entendre com funciona el desenvolupament científic i tecnològic.
Davant d'aquest escenari, diverses institucions europees s'estan mobilitzant. La Declaració de Milà, que subscrivim des de la UPF, alerta de la necessitat de defensar el paper de la ciència en la presa de decisions globals. També, la Declaració de Varsòvia defensa un FP10 centrat en la recerca d'excel·lència, la col·laboració internacional i la protecció de programes estratègics com el Consell Europeu de Recerca (ERC), que finança projectes científics arriscats basats en la seva qualitat, o les accions Marie Skłodowska-Curie (MSCA), que permeten la mobilitat d’investigadors joves per Europa per a la seva millor formació. A la Universitat Pompeu Fabra, amb les nostres aliances europees, especialment The Guild, treballem per defensar aquestes idees davant la Comissió Europea. Amb una convicció clara que ja s’ha repetit moltes vegades, però que sembla que no ens acabem de creure: els països són rics perquè inverteixen en recerca; no inverteixen en recerca perquè són rics.
Europa pot i ha d’aprofitar aquest moment per atreure i retenir talent i liderar una ciència basada en la recerca independent. El nostre futur depèn de la capacitat de la ciència per oferir solucions als grans reptes del segle XXI. Però perquè això sigui possible, hem de protegir-la, reforçar-la i posar-la al centre de les prioritats polítiques. No podem restar passius ni ens podem permetre el luxe de fallar. Hem d’estar a l'altura del repte que tenim davant.
