Ciència: una paradoxa i un projecte exemplar
A començament d’any vàrem posar la primera pedra de l’Antic Mercat del Peix, en el context de la Ciutadella del Coneixement de Barcelona, un complex de recerca on s’investigarà en medicina de precisió, biodiversitat i benestar planetari. Impulsat per la UPF, amb col·laboració del BIST, la UB, la UAB i el CSIC, els investigadors de l’Antic Mercat del Peix treballaran de manera integrada amb totes les institucions del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Campus de la Ciutadella de la UPF, el Parc Zoològic, el Museu Nacional de Ciències Naturals i el Barcelonabeta Brain Research Center, el centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall.
L’ambiciós projecte compta amb el suport entusiasta de l’Ajuntament, la Generalitat i el govern central, un fet pràcticament insòlit en èpoques preelectorals. Aprovades a finals de l’any passat la llei de la ciència de Catalunya i la reforma de la llei de la ciència, la tecnologia i la innovació d’Espanya, i a punt d’aprovar-se la llei orgànica del sistema universitari, prevista per al maig, la iniciativa de l’Antic Mercat del Peix comença a caminar en un context nou i engrescador. És una molt bona notícia.
Aquesta bona notícia ens planteja una paradoxa, un enigma a resoldre: la nostra extraordinària barreja entre plany i orgull. D’una banda, els investigadors i els gestors ens planyem –amb raó– d’una crònica manca d’inversió i d’un excés de burocràcia. Tots els rectors, directors de centres de recerca, gerents, consellers o ministres del ram ho saben. Ens ho senten explicar sovint i ens fan un cas relatiu. La llista d’exemples és infinita. En menciono tres: no és acceptable que a Espanya l’homologació d’un títol universitari d’Oxford, Harvard o la Sorbona requereixi dos anys i mig de fer paperassa; són escandaloses la lentitud i les traves per a la contractació d’investigadors; i és grotescament escassa la inversió pública en R+D+I.
De l’altra, els mateixos investigadors i gestors que en el paràgraf anterior ens queixàvem no ens cansem de pregonar, potser amb un cert cofoisme, l’excel·lència del nostre sistema de recerca i innovació. I és així. Hi ha dades que demostren que les darreres dues dècades han estat una edat d’or de la ciència, sobretot a Catalunya, però també a tot l’Estat.
¿Podem parlar, amb vergonya, de l’endèmica manca de recursos? Sí. ¿Podem parlar, amb desesperació, de la burocràcia que dificulta gastar els pocs diners que tenim? I tant que sí! Però havent ventilat tot això, també hem de meravellar-nos, amb orgull, dels nostres resultats. Les nostres universitats destaquen en el panorama internacional; els nostres centres de recerca atreuen talent d’arreu; i la captació de recursos i la producció científica de tots plegats és de primer ordre.
Hi haurà qui pensarà: “La burocràcia no és una barrera, vistos els resultats”. S’equivoca! Aquí hi ha la clau de volta. Som sota la imperiosa obligació de resoldre la paradoxa. Només si som capaços d’entendre l’èxit, assolit malgrat les circumstàncies, podrem sostenir-lo i ampliar-lo. En paraules de Johan Cruyff: “Si guanyes però no saps per què guanyes, quan perdis no sabràs per què perds”. Quina és, doncs, la solució de l’enigma? Malgrat tot el que queda per invertir i per modernitzar, a voltes les administracions confien i s’alineen. En comptes de basar-se en la desconfiança i imposar tràmits inacabables i regulacions feixugues, tenen un moment de fe mútua i, sobretot, de confiança en els ciutadans investigadors. Quan això passa, poden emprendre iniciatives trencadores.
A Catalunya en tenim molts exemples. Tenim Icrea, que ha estat capaç d’atreure gairebé 300 investigadors internacionals, molts d’ells catalans de la diàspora, sense necessitat de tràmits absurds; tenim els centres Cerca, als quals la llei atorga una flexibilitat i un dinamisme sense precedents en el sector públic; tenim infraestructures capdavanteres a nivell mundial, com el Barcelona Supercomputing Center, impossible sense persistir en la bona fe i la imaginació.
L’Antic Mercat del Peix se suma a aquesta mena d’iniciatives, que aglutinen les forces de tothom i que preparen la societat per a l’esdevenidor; i que ho fan tot facilitant la flexibilitat i l’autonomia d’universitats i centres de recerca. No els perdem de vista. Ni al projecte de l’Antic Mercat, ni al camí que assenyala.
