Científic de formació, escriptor per vocació. Així s’autodescriu Sir Charles Pierce Snow, químic, novel·lista i polític anglès, al començament del seu celebrat -però ignorat als efectes pràctics- assaig del 1959 publicat amb el títol Les dues cultures i la revolució científica. Les dues cultures del títol són la cientificotècnica, d’una banda, i la humanística i literària, de l’altra. No sé quina cara posaria Snow en veure el debat actual sobre la desaparició de les humanitats en els currículums escolars, però segurament no podria evitar moure el cap amunt i avall, ensems que diria en veu baixa: “Ja us ho havia dit, ja us ho havia dit... això de separar ciències i humanitats en l’educació és un greu error que no pot dur enlloc”. Perquè, fet i fet, el que Snow argumenta en el seu assaig és que la terrible separació entre els ensenyaments humanístics i els científics i tècnics du a una ostensible ignorància entre les dues cultures, tot i que assegura que és més visible la de sector humanístic respecte de la del cientificotecnològic que no a l’inrevés.
Snow no s’està de retreure als humanístics la seva prepotència quan escriu: “Sovint m’he trobat, en reunions amb gent que, pels nivells de llur cultura tradicional, són considerades persones d’alta cultura i que troben un gust especial a expressar llur incredulitat sobre la ignorància dels científics. Una vegada o dues els he provocat preguntant-los quants d’ells em podrien descriure el segon principi de la termodinàmica. La resposta ha estat sempre freda. I sempre negativa. I ben mirat, els preguntava una cosa que equivalia, si fa no fa, a la pregunta feta al científic: “Heu llegit cap obra de Shakespeare”?”.
El fet és que la ignorància de la cultura tradicional respecte de la científica no deixa de ser tan lamentable i perillosa com l’altra. Probablement, si les reivindicacions de Snow haguessin estat tingudes en compte, avui no ens hauríem de preocupar per la desaparició de les humanitats en els currículums escolars, universitaris o no. Això sí, segurament ens hauríem de seguir preocupant del sistema educatiu en conjunt, però la preocupació seria global, i qui sap si la recerca de solucions també ho seria i no es decantaria cap a un grup de disciplines o l’altre. Ahir eren les matemàtiques les que patien retallades, avui són les humanitats i demà...
Així i tot, en un escenari ideal, en el qual el sistema educatiu no estigués sota sospita continuada, la compartimentació en matèries diferents, sense solapaments, continuaria sent un greu problema, perquè el món és multidisciplinari, una observació que -com molts altres professors- he hagut de repetir davant les freqüents protestes dels alumnes que veuen les qualificacions dels seus exàmens de matemàtiques afectades per mor de les faltes d’ortografia o per una paupèrrima expressió, que fa molt difícil entendre les seves respostes. L’argumentació seva sempre ve a ser la mateixa: “Això són matemàtiques i no llengua!”. És la mateixa estructura del currículum la que du a aquesta situació: resulta difícil imaginar-se un deixeble de l’acadèmia de Plató argumentant al seu mestre que ara tocava geometria i no filosofia.
En resum, jo també reivindic les humanitats: vaig fer batxillerat tècnic, en el qual matèries com el llatí i la filosofia eren sacrificades en favor de tallers de fusta, de ferro i d’electrònica, i tot i que estic molt cofoi de la formació que vaig rebre gràcies a aquest batxillerat, sempre he trobat a faltar saber una mica de llatí i una mica més de filosofia i literatura, tot i que amb aquestes darreres, al llarg dels anys, he pogut fer alguna cosa per suplir, de forma autodidacta, la mancança. Però la meva reivindicació va en la mateixa direcció que la de Snow: no es tracta només de fer més o manco hores d’unes determinades disciplines, es tracta també d’impregnar tot el currículum d’un toc molt necessari d’interdisciplinarietat. Es tracta que les assignatures de ciències i tècniques tenguin en compte les humanitats i les seves metodologies específiques, de la mateixa manera que les humanitats també han de contemplar les ciències i les tècniques. I per començar, acabar amb l’absurda separació de batxillerats que existeix actualment. O, si més no, deixar les diferències en els mínims indispensables. Per ventura, al capdavall, veuríem que mínims d’aquests no n’hi ha i, ben igual que Snow deia que era un científic per formació i escriptor de vocació, puguem arribar a tenir escriptors de formació que siguin científics per vocació.