Científics fent lleis?
L’estiu comença, i malgrat que les pluges recents ens permeten oblidar-nos (per uns segons) de la greu sequera que estem patint, les altes temperatures i els incendis ens recordaran ben aviat que l'escalfament global no és un fantasma del futur, sinó una realitat actual. Però no són pocs els polítics que sentim, un dia rere l’altre, fent declaracions sobre el negacionisme climàtic. Fa dècades que des de la comunitat científica s’alerta dels perills de no prendre mesures per tal de mitigar el canvi climàtic, des de l’impacte a les temperatures fins a les morts que pot provocar. Si la ciència i la política haguessin parlat més probablement avui no seríem on som.
Això és el que pretenen fer els que advoquen pel science for policy, és a dir, fer ús de coneixements i mètodes científics per informar i guiar la presa de decisions polítiques. Bàsicament, consisteix a integrar evidències científiques mentre es dissenyen les polítiques públiques per garantir que es basin en dades fiables i anàlisis rigoroses, amb l'objectiu de millorar l'eficàcia i la sostenibilitat de les decisions governamentals. Són molts els governs arreu del món que busquen en la comunitat científica consell i assessorament, però fa més d’una dècada entitats com l'OCDE ens reclamaven la necessitat de reforçar la col·laboració entre el sector públic, el privat i les institucions acadèmiques, amb l’objectiu de millorar les polítiques i augmentar el benestar de la ciutadania. I des de llavors moltes coses han canviat.
La pandèmia ens va ensenyar que la ciència era imprescindible per prendre mesures de protecció i comunicar-les a la població. Però l’ús de l’evidència no es restringeix a les polítiques sanitàries o al canvi climàtic. Aquest dilluns es presentaven els resultats del Laboratori de Polítiques del Ministeri d’Inclusió, amb la presència d’Abhijit Banerjee, premi Nobel d’economia per l’ús que ha fet de l’experimentació de polítiques per tal de reduir la pobresa. L’objectiu era aprendre del gran pla d’experimentació que s’ha creat al voltant de l'ingrés mínim vital (IMV), en què s’han definit i avaluat 34 programes pilot, i han participat més de 70.000 persones beneficiàries, per saber què funciona i què no funciona en les polítiques d’inclusió social i laboral. És un programa ambiciós finançat amb fons europeus, però que se suma a iniciatives ja existents a escala estatal, com el CSIC, o l’Oficina C del Congrés dels Diputats. O també la recentment estrenada Oficina Nacional d’Assessorament Científic (ONAC), que busca, entre altres objectius, que cadascun dels 22 ministeris tingui un assessor/a científic/a, ho vulguin o no.
Ciència i política parlen llenguatges diferents, i no van a la mateixa velocitat, però en un context de desinformació i reptes globals sense precedents, necessitem més que mai el coneixement expert. Mai podrem fer polítiques completament científiques, però sí evitar les polítiques supersticioses.
