La Cimera del Clima i l’equidistància
No digui “la guineu guardant les gallines”, digui “el sultà Al Jaber presidint la Cimera del Canvi Climàtic”. Segons expliquen les cròniques, durant uns dies, el centre de congressos Expo City Dubai, on es fan les reunions, s’ha convertit en un vertader vesper de lobbistes al servei de les grans petrolieres, més agents dobles que al mateix l'hotel El Minzah de Tànger en plena II Guerra Mundial. Rècord Guinness de mercaders al temple, el signe dels temps. Steven Spielberg o els germans Ethan i Joel Coen ens podrien delectar amb apassionants intrigues de passadís i tràfec de combustibles fòssils i gasos d’efecte hivernacle a la cimera climàtica de l’Orient Mitjà. La ciutat de Dubai, sota una densa capa d’smog, ha rebut els participants de la COP28.
Per molt que l'elecció del país amfitrió es faci per rotació entre els cinc grups regionals que té establertes les Nacions Unides, i que en aquesta ocasió li correspongués a un país de l'àrea d'Àsia-Pacífic, i que l’elecció de la seu, pels països de la regió, resulti tècnicament impecable, la condició de membre de l’Organització de Països Exportadors de Petroli de l’amfitrió no resulta indiferent, l’attrezzo de la cimera no és neutre. Per dir-ho d'alguna manera: es fossilitza la seqüència de la transició energètica. I encara es fa més evident si la presidència de l’esdeveniment l’ostenta el sultà Al Jaber, conseller delegat de la Companyia Nacional de Petroli d’Abu Dhabi, la vuitena petroliera del món.
Molta equidistància –o tebiesa de cor, diran altres– per contar que hi ha un problema i algú l’ha de solucionar. La realitat és que tenim un problema, no sobrevingut, sinó provocat i ens correspon a tots solucionar-lo. Homer, a l’Odissea, parla dels “infortunis no decretats pel destí”, que inclourien una categoria especial de calamitats que els mortals “atreuen amb les seves bogeries”, continuant amb els versos del poeta grec. El problema del clima estaria inclòs en aquesta categoria, i la bogeria, en essència, faria referència a la utilització de combustibles fòssils. Negar l’evidència científica, com va fer Al Jaber, és situar el problema en el cel dels infortunis divins, lluny de la realitat i de la Terra. A esquena de la raó, de la causalitat aristotèlica i del pensament laic i republicà com a via de solució.
El quadre que prefiguren els models integrats que estudien el canvi climàtic és que, a efectes del PIB mundial, el cost econòmic de no actuar és major que el cost econòmic de la transició energètica, començant pel compliment de l’Acord de París, signat el 2015 per la UE i 190 països més, en què es fixava que la temperatura global no s'hauria d'incrementar per sobre dels 2°C. Nogensmenys, grans corporacions, sectors econòmics i alguns estats no en fan cas i prefabriquen un escenari a base de mòduls estàndards que constitueixen un rusc immens davant del qual un es perd, amb la perspectiva de tenir únicament cura de la seva cel·la privada. Amb ell s’amaga el problema i es crea una realitat inabastable que dissuadeix el ciutadà corrent de qualsevol aventura col·lectiva darrere d'un canvi.
El poder econòmic, a través d’imposar els escenaris, pretén dictar les condicions i el ritme. El ritme és important, però la realitat és tossuda. L'informe anual, publicat aquests dies per l'organització Global Carbon Project, en el qual participen distintes universitats europees i nord-americanes, assenyala que la xifra d’emissions de CO₂ assolirà un nou rècord l’any 2023, fet que confirma que l'acció global és insuficient per aconseguir els objectius de l'Acord de París. Davant això, la rebel·lió sembla menor, segurament perquè el món sovint es mou en una atmosfera global dominada, única i exclusivament, pel facticisme dels fets immediats que angoixen la gent. El fantasma de la peremptorietat allunya la possibilitat del pensament alternatiu i de l’acció genuïna i específica que ha de permetre superar l’evidència i abordar el canvi.
Sobre aquesta base, d'un suposat “realisme” irrefutable, creix el políticament correcte, el discurs rom i la transversalitat sense corresponsabilitat, que donen peu a la teoria de l'equidistància, una entelèquia buida de contingut, una beatífica actitud que ha servit per omplir els cementeris de difuntes bones intencions fallides. Al contrari del que es creu, l'equidistància en política mai no ha servit per resoldre cap problema, en tot cas es converteix en una catifa sota la qual s'amaga la brutícia. Per comprovar-ho, entorn de la celebració de la COP28 a Dubai i la presidència d'Al Jaber, no estaria de més preguntar-se si aquestes circumstàncies apropen els països productors a la solució del problema o allunyen els ciutadans de la resta de països de la qüestió.
No és el moment de la frustració, no hi ha espai per a angúnies, ni temps per visitar el mur de les lamentacions, al qual el capitalisme pretén abocar-se quan intenta ocupar en exclusiva l'horitzó del pensament. Cal recordar que entre l'esforç pretès d'atreure els països productors a la causa del clima i el compliment dels acords de París, no hi ha l'avorriment de l'equidistància, sinó l'alegria de la protesta.