Cinc anys del referèndum del Brexit

Ara que fa cinc anys del fatídic referèndum del 23 de juny del 2016, quin és el balanç del Brexit? Resposta: dues unions més dèbils, la britànica i l’europea, i unes relacions tenses.

El debilitament de la unió britànica salta a la vista. D’aquí pocs anys hi haurà un altre referèndum sobre la independència escocesa. I potser el guanyaran els independentistes amb l'argument que Escòcia ha d'abandonar la unió britànica per tornar a incorporar-se a l’europea. El referèndum sobre la unificació a Irlanda del Nord sembla més probable que mai d’ençà que, en l’acord de Belfast del 1998, es va estipular la possibilitat de convocar-ne un. El govern de Boris Johnson s’omple la boca de retòrica sobre el manteniment de la unió però no té cap estratègia en aquest sentit.

L’impacte de la pandèmia ha amagat les conseqüències econòmiques negatives del Brexit, però de la boira del covid comencen a emergir-ne algunes. Les xifres oficials mostren que les exportacions britàniques de menjar i beguda a la UE van baixar gairebé un 50% en el primer trimestre del 2021. Un estudi fet per una universitat calcula que, durant els quatre anys que van del 2016 al 2019, les exportacions britàniques de serveis van representar en conjunt 113.000 milions de lliures menys que el que s’hauria obtingut si el país no hagués abandonat la UE.

Tot i les magnífiques oportunitats per fer-se fotos que va oferir la cimera recent del G-7 a Cornualla, la influència internacional de la Gran Bretanya ha minvat clarament. A Cornualla, el Regne Unit i els Estats Units van firmar una nova Carta Atlàntica amb motiu del 80è aniversari de la Carta Atlàntica original, signada per Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt el 1941. Un catàleg inofensiu de bones intencions, però que invita a una dolorosa comparació entre la influència mundial de la Gran Bretanya d’aleshores i la d’ara. Països com Alemanya i França veuen el seu futur estratègic lligat a la “sobirania europea” de la Unió Europea, la mateixa organització que acaba de deixar la Gran Bretanya.

El debilitament de la Unió Europea no és tan evident. A Brussel·les i París hi ha qui fins i tot apunta el contrari, argumentant que, ara que s’han desempallegat d’aquests britànics tan empipadors, és més fàcil acordar noves mesures per a la integració europea. De fet, potser mai s’havia aconseguit tanta unitat entre els estats membres de la UE com en les negociacions del Brexit. Però si es vol una Europa “geopolítica”, capaç de plantar cara a una superpotència com la Xina, perdre un estat membre tan important com el Regne Unit, amb els seus actius financers, diplomàtics, militars i altres, és un gran desavantatge. Vist amb objectivitat, la força exterior de la Unió disminueix precisament en el moment que cal consolidar-la.

A més, els nivells d’euroescepticisme són inquietantment elevats als principals estats membres. La proporció de vots dels partits euroescèptics de la UE s'ha més que doblat durant les dues dècades posteriors al 2000. En una enquesta recent del Consell Europeu de Relacions Exteriors, més del 50% de francesos, alemanys, italians i espanyols deien que el sistema polític de la UE està “trencat” i “no funciona bé”. Només el 46% dels alemanys i el 38% dels francesos afirmaven que era bo que el seu país fos membre de la UE.

Aquestes opinions no són una conseqüència del Brexit. Són, més aviat, el resultat d’inquietuds molt semblants a les que van portar molts britànics al Brexit. Però s’han aguditzat, perquè ara hi ha un antic estat membre, força important, amb el qual es pot comparar el funcionament de la UE. Les xifres d’aquest sondeig del Consell Europeu de Relacions Exteriors segurament són tan elevades perquè es va dur a terme a l’abril, quan hi havia un marcat contrast entre la campanya de vacunació del Regne Unit i la de la UE.

En un sondeig fet un mes abans per Eupinions per al meu grup de recerca a Oxford, el 45% d’europeus deien que, en la seva opinió, la Comissió Europea havia gestionat malament la compra i distribució de vacunes. Segons la politòloga holandesa Catherine de Vries, l’euroescepticisme funciona a tot el continent a partir d’avaluacions comparatives, i el Brexit ofereix un nou referent per a la comparació. Per bé que la majoria d’europeus pensen que el Brexit en general és un error, també veuen que la Gran Bretanya post-Brexit funciona millor en uns àmbits determinats. La vacunació no és l’únic.

Això ens porta al problema de les males relacions entre les dues ribes del canal de la Mànega. En aquests moments, la majoria d’europeus continentals parlen molt poc de la Gran Bretanya, i si ho fan és amb desconcert, irritació o menyspreu. Segons una de les conclusions més sorprenents del sondeig del Consell Europeu de Relacions Exteriors, només el 14% dels enquestats alemanys consideraven el Regne Unit com un aliat d'Europa, entenent per aliat “un país que comparteix els nostres interessos i valors”. Un nombre més elevat (20%) s’estimaven més descriure la Gran Bretanya com un rival. És cert que el 34% creien que la Gran Bretanya era un “soci necessari” d'Europa, però el 31% deien el mateix sobre Rússia i el 28% sobre la Xina.

En aquest punt hem de distingir entre les tensions inevitables i les evitables. És inevitable que hi hagi més competència, sobretot si els règims reguladors difereixen en alguns sectors. És una impossibilitat lògica tenir una frontera tancada entre la Gran Bretanya i la UE a Irlanda del Nord, i tenir-ne alhora una d’oberta entre la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, entre Irlanda del Nord i la República d'Irlanda, i entre la República d'Irlanda i la UE. El protocol d'Irlanda del Nord intenta aconseguir la quadratura del cercle, amb un pla confús i maldestre. Calia molta confiança i bona voluntat per tirar-lo endavant, però això és precisament el que ara no tenim.

El nivell actual de desconfiança mútua i difamació no era en absolut inevitable. El 90% de la culpa és del govern britànic, especialment de Boris Johnson i el principal negociador britànic, David Frost. La grandiloqüència. La recerca d’un rèdit polític. Que si tomba que si gira. La voluntat declarada de vulnerar el dret internacional. La negativa a tenir una relació estructurada amb la UE com a tal, més enllà de l'aplicació estricta dels acords de retirada i de lliure comerç.

Però una petita part de la responsabilitat recau en el continent, i especialment en la Comissió Europea. Fa poc vaig participar en una reunió en línia amb un alt funcionari de la Comissió estretament vinculat a les relacions amb el Regne Unit. No parava d’insistir, amb un to de constant irritació, que la Gran Bretanya és només “un país tercer”. Sens dubte, aquesta és la situació jurídica, de la mateixa manera que, quan dues persones es divorcien, cadascuna d’elles es converteix jurídicament en “un tercer”. Però la Gran Bretanya i la UE han estat casades més de 45 anys. Imagineu-vos que algú, després de 45 anys de matrimoni, parli del seu antic cònjuge com "un tercer", un total desconegut. Els dirigents polítics de la UE –incloent-hi el nou govern alemany que surti de les eleccions d’aquesta tardor– han de fer servir un llenguatge més respectuós amb la història i més estratègic.

Hem de lluitar a anys vista per una Gran Bretanya en què una clara majoria s’adoni del sentit que té pertànyer a la UE, i per una UE tan pròspera que fins i tot els anglesos escèptics i tossuts vulguin tornar a formar-ne part. Mentrestant, però, el que necessitem en les relacions entre les dues ribes del canal és l’equivalent polític de la famosa pregària del teòleg Reinhold Niebuhr: el coratge per canviar el que es pot canviar, la serenitat per acceptar el que no es pot canviar i la saviesa per distingir una cosa de l’altra.

Timothy Garton Ash és historiador i catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford