Cinc apunts post-Diada
1. La imatge de l'excandidata de Ciutadans a l'alcaldia de Barcelona, Anna Grau, boicotejant una concentració solidària amb les víctimes del terratrèmol del Marroc a la plaça de Sant Jaume de Barcelona és molt expressiva. Sembla que no tingui res a veure amb la Diada de 2023 i, en canvi, és una de les que mostren millor la situació actual, i per dues raons. La primera és que tot això no va només de projectes polítics ni d'identitats nacionals, sinó també de ressentiment personal i d'agrors malsanes acumulades i fermentades al llarg de molts anys, tant en el bàndol espanyolista com en l'independentista. La segona és que qui juga a la desesperada, oferint una imatge patètica, ho fa perquè ja no té res a perdre (ni a guanyar).
2. Enguany es commemora una dècada de la Via Catalana, tal com subratllava dilluns a l'ARA Xavier Bosch. Totalment d'acord que allò va representar el moment àlgid del moviment independentista. Complicat imaginar-la ara, però. Discrepo, en canvi, en això que "la imatge va fer la volta al món". Quina imatge? N'hi va haver moltíssimes, milers i milers de fotografies que mostraven trams de carreteres plenes de gent, però cap de veritablement icònica, global, impactant. Aquí, de mobilitzar el personal en sabem un niu, però de treure'n un rèdit polític real i tangible, no gaire (o no gens). Des que tinc ús de raó, si és que n'he arribat a tenir mai, la portada de l'Abc o d'El Mundo de tots els 12 de setembre consistia en un parell de tipus encaputxats amb estètica d'herriko taberna cremant una bandera espanyola al Fossar de les Moreres. No és descartable que al llarg de 25 o 30 anys fos la mateixa foto. L'impecable civisme de les manifestacions s'escolava sistemàticament per l'aigüera de la lògica mediàtica destralera, que sol tenir poc a veure amb l'honestedat i el rigor periodístic.
3. Hi ha una cosa que fa de molt mal dir, però que si comparem aquelles imatges de 2013 amb les de 2023 resulta impossible d'obviar. A les fotografies de 2012 o de 2013 s'hi veu gent jove. A les cues del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, menys. I ara no cal ni dir-ho... Aquí hi ha una qüestió generacional molt delicada que ningú no gosa verbalitzar del tot. És tan i tan delicada, aquesta qüestió, que mena sense remei a replantejar la continuïtat generacional del moviment independentista tal com el coneixem ara. Els de l'altra banda no se n'haurien d'alegrar: a la microscòpica concentració espanyolista de l'altre dia a la plaça de Sant Jaume hi havia bàsicament septuagenaris. La més jove era l'Anna Grau, que té 56 anys. Insisteixo que aquest tema és fotudet, però no podem fingir que no el veiem (els tertulians professionals dirien previsiblement que "no hem de fer-nos trampes al solitari", i després afegirien alguna frase amb la paraula de moda, "resiliència").
4. D'aquí un mes, el 12 d'octubre, se celebrarà la festa de la Hispanitat, antic Día de la Raza. Les comparacions amb la Diada sempre resulten inevitables. A Barcelona i en altres ciutats catalanes aquestes concentracions acostumen a ser numèricament irrisòries, i sempre tenen aquell puntet de cosa fallida i matussera però amplificada de manera artificial als mitjans espanyols. Tot això és innegable. Ara bé, l'autèntica celebració del Dia de la Hispanitat no es produeix un dia concret d'octubre als carrers, sinó els 365 dies de l'any als jutjats o als ministeris que reparteixen els caleronets entre les diferents comunitats d'una manera molt concreta. Quan, per exemple, s'aporten proves policials manifestament falses i no passa absolutament res, res de res, segons alguns també s'està celebrant el Dia de la Hispanitat. Per sort, no tots els espanyols ho veuen així. Tot això que explico va adreçat als qui encara menystenen el poder de l'Estat –de qualsevol estat, no només de l'espanyol– esgrimint que els temps estan canviant i tal i qual. Pots comptar, el que estan canviant els temps...
5. En relació a la Diada d'enguany, El Mundo titulava: "Miles de personas se manifiestan alentadas por la negociación de la investidura de Sánchez". Al·lucinant: ara resulta que el catalanisme va sorgir com a conseqüència dels resultats electorals del 23 de juliol de 2023. Això sí que és viure en un univers paral·lel. Ara l'independentisme no es pot permetre aquestes interpretacions fantasioses i autocomplaents de la realitat, perquè ja ha tastat el preu d'haver-ho fet en algun moment. Si tens un estat al darrere pots fer el que et vingui de gust: ets impune. En cas contrari més val que mesuris el que fas, el que dius i fins i tot el que penses.