Cinc idees urbanes per al futur de Girona

Aquests dies han tingut lloc les Jornades Repensem Girona, i s’ha plantejat quin és el model de ciutat que llegarem a les futures generacions: rehabilitació i regeneració urbana, mobilitat sostenible i habitatge assequible. He fet un esforç de síntesi per comprimir-ho en un article, però comparteixo algunes idees per si poden ajudar a desfer inquietuds o determinades pors. No hi ha alternativa a planificar: cal un full de ruta col·lectiu per encarar el futur, sobretot si es pretén evitar errors del passat.

Primer. En temps d’emergència climàtica, els usos del sòl estan molt disputats, i l’urbanisme ha de superar la disjuntiva entre preservar el sòl rural o garantir habitatge digne. Es poden fer les dues coses alhora, i el sistema urbà de Girona (14 municipis, 170.000 habitants) té una geografia fantàstica per proposar-s’ho: hi ha una enorme quantitat d’espais verds i espais fluvials que, si es treballen bé, poden garantir una qualitat de vida a la qual aspiraran les ciutats del segle XXI. Després d’anys de construccions massives de pisos i autopistes, tothom vol verd a prop de casa i tenir els serveis a quinze minuts a peu. En ciutats com Girona això és possible, és el seu gran actiu, i no es pot perdre.

Segon. Els plans poden decidir perfectament que no classificaran més sòl o fins i tot que en desclassificaran (que guanyaran zones verdes i espais de protecció). El Pla General d’Estocolm, sota la batuta de Sven Markelius, va dibuixar el 1952 una àrea urbana per a 600.000 habitants i va articular uns nuclis urbans autònoms connectats entre si per una xarxa de transport públic potent sobre terrenys públics que s’havien adquirit unes dècades abans. Als voltants de Girona no cal construir ciutats artificials, perquè la majoria ja existeixen i tenen qualitats fantàstiques. Però poden millorar la seva solidaritat: que un grup de mestres valentes es planti a Salt per defensar que els desnonaments els impedeixen fer bé la tasca educativa ens incumbeix a tots, de Llambilles a Sant Julià de Ramis.

Tercer. De quin sòl públic disposa l’àrea urbana de Girona, com s’ampliarà el patrimoni públic de sòl per evitar-ne l’especulació futura, i com es garanteix l’assequibilitat dels terrenys amb la perspectiva que el sòl urbà serà molt escàs? Els plans han de ser completament independents dels interessos dels actuals propietaris de sòl, que naturalment empenyen perquè es revaloritzin les seves propietats. L’única manera de garantir una Girona més justa és que hi hagi un decidit lideratge públic per transformar la ciutat allà on convé a la geografia, als rius, o al paisatge. Ciutats com Cerdanyola, Vilanova i la Geltrú, Sant Adrià del Besòs o Montcada han sabut adquirir sòls abans que es revaloritzin determinades zones per tal que les eventuals plusvàlues les capitalitzi la col·lectivitat. Després, es pot convenir que sobre aquests sòls hi promoguin o rehabilitin habitatges organitzacions capaces de construir en dret de superfície, garantint la titularitat pública del sòl per sempre. És a dir, que a banda de dibuixar els rius, l’estació, les places, els carrers o els equipaments, cal indicar a qui se li atorguen els drets a edificar, i a canvi de quines càrregues. El plànol de la propietat del sòl és central en tots els desenvolupaments urbans. En ple debat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat, a Vilobí d’Onyar, l’aeroport de Girona està envoltat de terrenys públics (propietat de la Generalitat), que serien un bon lloc per descentralitzar part de l’activitat empresarial que fins ara només s’ha interessat per la regió metropolitana de Barcelona.

Quart. L’àrea urbana de Girona existeix perquè els residents ja ens movem així. Hi ha veïns de Girona que treballen a Aiguaviva, habitants de Celrà que van cada dia a Girona a treballar, veïns de Santa Eugènia que tenen els avis a Sarrià de Ter, mestres de Bescanó que viuen a Salt i infants que fan esport a Quart però dormen a Sant Gregori. El pla és una oportunitat per fer més fàcil el transport d’un lloc a l’altre sense contaminar tant, garantint que els infants i la gent gran o persones que no tenen cotxe tinguin els mateixos drets a gaudir dels serveis. Però cal fer una inversió significativa en autobusos, perquè les freqüències actuals són molt baixes i les línies interurbanes van massa plenes a les hores punta.

Cinquè. Cal reconèixer el llegat que hem heretat de generacions anteriors. Ara recollim els fruits de decisions valentes com fer de Girona una ciutat universitària, rehabilitar amb importants inversions públiques el patrimoni del Barri Vell, el tren d'alta velocitat o el PDU del sistemà urbà. I hi ha dibuixos preciosos sobre la Vora de Girona o “els quatre rius i una sèquia”. Però la realitat dista massa encara dels dibuixos, i caminar per la vora del riu Güell, amb aquella aigua canalitzada entre parets de formigó i dos carrils de cotxes per sentit fa pensar en la feina ingent que queda per recuperar aquests espais per a les plantes baixes de les escoles, habitatges i comerços que hi tenen façana.

Les ciutats no s’acaben mai, però enlloc no està escrit que no puguin millorar.