Les cinc tribus

Des del boom turístic dels anys seixanta el món ha canviat, i molt. A casa nostra, per exemple, han anat apareixent diverses subcultures que, a poc a poc, han transformat la manera de relacionar-nos entre nosaltres. Són grups de persones amb gustos i interessos en comú. Agrupaments que permeten adaptar-nos a aquesta Mallorca líquida, globalitzada i postindustrial en la qual ens ha tocat viure. Pertànyer a algun d’aquests grups no és cosa menor. Al cap i a la fi, els humans som animals socials. Així, aquestes “tribus” –com podríem anomenar-les– compleixen una funció importantíssima: satisfer la nostra íntima necessitat de pertinença.

Aquest sentiment ens confereix un substrat psicoemocional indiscutible. Tots necessitem sentir-nos part d’entorns més grans, rellevants a la vida d’altres persones i fins i tot significatius per a un lloc concret. Aquest conjunt d’experiències ens dona seguretat, fins a tal punt, que bona part del nostre benestar psicològic procedeix d’aquesta dimensió.

A Mallorca podem distingir-ne cinc de tribus. La primera d’aquestes és la dels “mallorquins”. Ells empelten amb la població anterior al boom turístic. Són una espècie de 350.000 indígenes que fan que avui Mallorca sigui “Mallorca”. Així, aquest grup representa, als seus propis ulls i als de la resta del món, l’autèntica identitat del país: són les persones que nodreixen el món de la cultura i el pensament, l’associacionisme i l’activisme polític. Són la classe mitjana, bona part dels funcionaris i els quadres intermedis empresarials. Són els autònoms, pagesos, i petits comerciants, i anant més enllà, també tot allò que es mou al marge del turisme de masses.

Els “forasters” serien el segon gran grup. Aquest poble errant està format pels 400.000 cuiners d’hotel, obrers de la construcció i cambreres de pis que, amb la seva suor, han erigit aquest petit paradís vacacional. Són els “altres mallorquins”, com diria Paco Candel. Una tribu que arrela i construeix el seu imaginari col·lectiu a partir de la participació en la vida i preocupacions dels barris i pobles de Mallorca, teixint una personalitat mestissa que no sempre va unida a l’ús de la llengua pròpia.

El tercer clan són els “guiris”, els amos del cotarro, la punta de llança de la indústria turística. Són una mescla de galeristes, bohemis i jubilats. Ells van a la seva bolla, fins a tal punt, que tenen els seus propis bars, diaris, ràdios i restaurants. Són uns 100.000 anglesos, gavatxos, italians i alemanots que s’han establert a aquest edèn mediterrani a gaudir del bon clima i els preus competitius.

El quart col·lectiu serien els botifarres, la classe dirigent. L’1% més poderós del país. Són la continuació de la noblesa mallorquina, dels antics cacics i dels nous hotelers. Són els vells cognoms Zaforteza, Salas i Togores, empeltats amb els parvenu que han fet els doblerets a partir del boom turístic. Són la jet-set de l’empresariat, els qui vertaderament comanden a casa nostra. No us penseu que són uns mindundis. Segons la revista Forbes, quatre famílies mallorquines –Riu, March, Escarrer i Fluxà– estan entre les 100 persones més riques d’Espanya.

La cinquena i darrera tribu és la dels 100.000 noms. La dels “nouvinguts” –però també dels col·lectius silenciats, com els rodamons i els gitanos–. Són, com diria Toynbee, uns pobles sense història. Treballen on la resta no vol: Per exemple, fent funcionar el turisme, recollint les collites i cuidant els nostres padrins. En aquesta illa sense fills, són el futur de la llengua i el país. Llegiu, si no em creieu, autors com Andreu Domingo, que han analitzat en profunditat la relació entre immigració i llengua als Països Catalans.

“Mallorquins”, “forasters”, “guiris”, “botifarres” i “nouvinguts”, aquestes són les cinc tribus del poble escollit. M’agradaria pensar que els éssers humans som espontàniament prosocials, i que la col·laboració entre aquests grups està assegurada, però no és així. Més sovint del que ens agrada reconèixer, col·laboram amb els altres només si hi trobam un benefici suficient.

I aquí convé recordar que el debat de fons existent en aquesta terra és entre la cooperació i l’individualisme, entre la primacia de l’interès del grup sobre l’interès de l’individu a l’hora de gestionar la vida en societat, i això és tan antic com la humanitat. Perquè, quan les coses van bé, la tensió entre col·lectius i interessos particulars sol solucionar-se de manera més o menys civilitzada, però quan les coses venen mal donades... la corda es tensa.

Correspon, doncs, a tots els que volem posar el nostre granet d’arena posar les bases d’un projecte de país tan suficientment útil i atractiu com per sobreposar-nos a les possibles diferències entre tribus. Establir les vies de col·laboració entre persones, i donar un sentit d’utilitat a treballar pel bé comú. Les generacions futures ho agrairan.