EscriptorL’any 1926 Víctor Català publicava Un film (3000 metres), la seva segona i darrera novel·la després de la mítica Solitud (1905). La Revista de Catalunya va dir que era un “lamentable pendís”; l’Enciclopèdia Catalana la definí com a “melodramàtica i superficial”; segons el parer dels autors de la Història de la literatura contemporània, era “granguinyolesca i inversemblant” i, d’acord amb el Diccionari de la literatura catalana, no es tractava de res més que “un intent fallit”. Potser és que els autors d’aquestes crítiques no hi veien més enllà de la lectura exclusivament ruralista que s’ha fet, fins fa ben poc, de l’obra de Català. L’operació que es proposava l’autora de l’Escala ja queda ben clara al títol i s’evidencia en el mateix pròleg del volum: ella volia 'escriure' una pel·lícula. 'Filmar' una narració.
Quasi cent anys després pareix que dos joves mallorquins, Pau Aulí (Esporles, 1992) i Pere Antoni Sastre (Palma, 1994), s’han marcat un objectiu semblant amb la no-pel·lícula 10 personatges per a una pel·lícula que mai es farà. Amb el format del lloc web com a punt de suport, el dissenyador i director d’art i el cineasta proposen a l’espectador-usuari que es munti la pel·lícula ell mateix. Literalment: és l’activitat del lector, allà on decideix clicar, el que decideix escoltar, llegir o mirar, el que defineix la seva experiència.
L’argument és aparentment senzill: dos joves apareixen morts, amb indicis de violència sexual i mutilacions, dins d’un dipòsit de la depuradora de Palma. Cal saber què ha passat. Una desfilada de personatges, des de la principal sospitosa (una imaginada consellera de Medi Ambient) fins a la figura xamànica del Dimoni, passant per una dona de fer net, el tresorer d’una associació de ball de bot, una detectiu i una modista, seran els responsables d’aportar proves i confusió al cas.
La proposta, nascuda a recer d’una crida a la creació del Casal Solleric de Palma, té l’encert de plantejar qüestions sobre la identitat mallorquina des de la radicalitat contemporània, tant pel que fa a la forma (aquest film desconstruït o encara per fer) com al contingut, que es projecta des d’una posició autoral 100% millennial. Els mateixos Aulí i Sastre ho reivindiquen així: “Els nascuts entre el 1990 i el 2000 pertanyem a una generació crescuda a la Mallorca de la corrupció, que intenta renéixer i fer front a les conseqüències del 'boom' turístic massiu de fa cinquanta anys”. En aquest sentit, impressiona la gran quantitat de paral·lelismes que el dispositiu estableix amb alguns creadors dels seixanta i dels setanta, entre el textualisme, el gust pel kitsch i la narració experimental: ells potser no ho saben, però Aulí i Sastre són nets del Puta Marès (Ahí) (1977) de Biel Mesquida, de la Ramona Rosbif (1976) d’Isa Tròlec o de la Novel·la (1965) d’Antoni Tàpies i Joan Brossa. Ells jugaren amb el text i la imatge, amb el text i el text mateix. Sastre i Aulí gosen afegir-hi les eines que els dona internet i, a més, ho fan de cine (o no!).