Cinemes oberts
Aquesta setmana vaig anar al cinema amb un bon amic. Amb la mascareta posada, em vaig dirigir al recinte i, com que faltaven quinze minuts perquè fos l’hora en què havíem quedat, vaig aprofitar per comprar les entrades i em vaig adonar que, després de la transacció, encara disposava de tretze minuts sobrers fins que arribàs el moment de la trobada. Vaig provar d’anar al bany públic que està situat al costat de la biblioteca i, en veure que els banys eren tancats, vaig haver d’escollir ràpidament entre l’extens ventall de possibilitats ben estimulants que tenia al meu abast per passar l'estona.
La zona de l’Escorxador era buida. Vaig percebre un contrast molt gran, de fet, entre aquella buidor inusitada i el dia que feia, esplèndid, primaveral, amb un sol radiant, que és un epítet que mai no s’empra per descriure el sol. A l’Escorxador, doncs, no hi havia ni una ànima, com aquell qui diu, que és una altra fórmula ben original per referir-se als entorns sense gent. No era d’estranyar que fos així i, de fet, em va enorgullir constatar que la gent és responsable, que els bancs de fusta restaven precintats i que ningú no feia trampes ni s’hi asseia aprofitant l’absència de vigilància.
El parc del costat, sempre tan ple de nins i nines jugant als gronxadors o a la pilota, presentava una imatge també diferent, trista, i això que jo, quan camín per allà en èpoques normals, tendesc a donar la volta sencera al parc convençuda que, en cas contrari, la pilota que xuten aquelles criatures de set o vuit anys anirà a fer gol just a la meva cara. És una mania absolutament injustificada, la meva, sense cap trauma infantil amb nassos romputs ni hematomes facials que l’avalin, i tanmateix he assumit que tant de Woody Allen havia de passar factura d’alguna manera, previsiblement amb la forma d’una petita neurosi que trob preferible a la hipocondria en aquests temps sanitàriament complexos. I, tot i així, malgrat aquest temor absurd, vaig trobar a faltar l’adrenalina d’evitar les pilotes malvades que esperen un moment de vacil·lació per aterrar al bell mig de la cara, perquè els parcs infantils sense infants tenen un no se què de decadent que commou.
En vista de l’èxit, i atès que faltaven nou o deu minuts per a la trobada, vaig recórrer a la següent activitat més entretinguda: entrar al supermercat del recinte, primer, i després a la botigueta ecològica que hi ha davant de l’Escorxador. En el primer cas vaig comprar una botella d’aigua petita. En el segon, un pot d’hummus de remolatxa, perquè, si bé anar al cinema amb un pot d’hummus de remolatxa a la bossa es podria considerar lleugerament excèntric, una dosi moderada d’excentricitat és permissible i quasi obligada en aquest context boig en què vivim. Sense adonar-me’n, al cap d’uns minuts ben enriquidors llegint propietats nutricionals i passejant entre els iogurts vegans, el pa de xeixa, els sucs bio i les hamburgueses de llenties, vaig sortir de la botiga i vaig trobar-me amb el meu amic.
L’amic havia fet els anys, així que li duia un regal que no era l’hummus de remolatxa. Ens vam saludar, vam fer aquests gestos estranys amb què ens mig disculpam per no poder abraçar-nos ni fer-nos besades a les galtes, i després vam mirar al nostre voltant i ens vam adonar que, a falta de bancs ni cafeteries, per obrir el paquet teníem ben poques opcions: o ens havíem de seure a terra, o l’amic havia de fer equilibris per desembolicar el paquet, obrir la caixa i treure'n el regal sense que tota l’operació quedàs grotesca al bell mig de l’Escorxador, o bé havíem de demanar amablement a l’al·lota de la taquilla de Cineciutat que ens cedís temporalment la cadira per dur a terme el procés o bé ens havíem de resignar a entrar al cine abans d’hora i desembolcallar el paquet d’aquella manera, quasi a les fosques, en unes butaques que, per la funció que els és inherent, no estan pensades per mirar la persona del costat si no és fent contorsions recercades per posar-te en una posició lateral informal-però-desenfadada-i-semi-còmoda.
Vam fer això darrer, és clar, i quasi sense adonar-nos-en els llums de la sala es van apagar i es van començar a projectar els tràilers. Amb el llum blanquinós i intermitent de la pantalla, vaig fer un cop d’ull a la sala per comprovar que, efectivament, nosaltres dos érem els únics espectadors de la pel·lícula. I diria que fou aleshores que vaig pensar que ja és prou dur enyorar que els parcs estiguin plens i que els banys estiguin oberts i que els nins i les nines juguin i que els supermercats no siguin els espais on entretenir-se a falta d’altres opcions, i vaig concloure que per això mateix seria convenient que procuràssim anar al cinema ara que encara no els hem d’enyorar, ara que encara els tenim, ni que sigui perquè les queixes sonin convincents si un dia més o menys proper els tornen a tancar.
